Imatge portada

Els Bancals de can Suriol

Vins que et connecten amb el territori i que mantenen i guarden una fragància del que els nostres avis ens van deixar

Per Marc Pareta

Avui faig cap a Grabuac, un petit municipi dins el terme municipal de Font-Rubí, on he quedat a dos quarts de deu amb l’enòleg de Can Suriol per visitar la vinya biodinàmica “els Bancals”. En d’Assís Suriol (Vilafranca, 1982) és l’enòleg del celler des del 2004, el mateix any que va acabar la carrera d’enologia a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Arribo 5 minuts tard. Mea culpa. M’he distret mirant l’esplèndid paisatge que et regala la petita carretera que et porta fins al mas. Aparco el cotxe entre maquinària agrícola i em dirigeixo a unes petites oficines on em rep la Maria, la persona encarregada d’atendre les visites. Pregunto pel d’Assís. “Fa una estona que ha passat per aquí. Si surts a fora, el veuràs passar amunt i avall”. Dit i fet. Surto a fora i no passa ni un minut que surt del mas amb un somriure i els braços ben oberts. Persona inquieta i sempre amb el cap ocupat amb alguna cosa, parlem una estona del que em té preparat per avui.

“L’objectiu és arribar amb bicicleta a la vinya dels Bancals, situada a uns 14 kilòmetres de distància, tot seguint la carrerada. Allà mateix, tastarem les collites 2016 i 2017 del vi blanc Els Bancals mentre esmorzem pa amb oli de casa i una mica de fuet. Bé oi?”. Sobre paper no sona malament. Sobre la bicicleta, com he pogut comprovar, el seu caire idíl·lic s’ha esvaït completament. Aquest 2019 hauré de fer més exercici...

En d’Assís viu a Can Suriol, una masia del segle XVIII, amb la xxx, i els seus tres fills. M’explica que la propietat va passar a les mans de la seva família el 1855. “Amb la desamortització de Madoz el mas passa a mans dels Suriol. Abans n’érem només els masovers. La majoria de gent només coneix la desamortització de Mendiazábal però la realment important va ser la de Madoz”. He de reconèixer que jo era dels que només li sonava la de Mendiazábal. Mentre parlem d’història anem per la casa agafant les vitualles i els dos vins que hem de tastar. I continúa. “El cognom Suriol segurament ve de que la família era originària de Súria. Tenim documents del 1500 que ja en parlen”. Penso que té lògica. Un cop ho tenim tot a punt, agafem les bicicletes i fem cap a la sortida. Com a bon amfitrió, em cedeix la bicicleta que utilitza regularment mentre que ell es queda amb una que pel cap baix deu tenir 50 anys. Vist amb perspectiva, ni s’imaginia com li agraeixo el gest.

Imatge portada

Deixant Can Suriol, passem per davant de la masia Grabuac, un edifici medieval amb estructura basilical i torre circular reformat pel gran arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Ens aturem un moment per fer un cop d’ull i seguim amb la ruta.

Sortim de Grabuac i agafem la carrerada. “Aquest camí és el que utilitzaven els pastors per moure els seus ramats pel Penedès. A l’estiu pujaven cap dalt a Font-Rubí buscant la fresca. A l’hivern baixaven a la costa buscant temperatures més suaus”. Li comento, entre esbufecs, que els pagesos coneixen molt bé el territori. “No només el coneixen sinó que el vertebren. Són els que li donen forma i els qui en tenen cura”. No hi puc estar més d’acord. Els pagesos són el lligam amb la terra. Som part de la natura i darrerament ens hi estem desvinculant.

El matí és fresc i hi ha una mica de boira que enterboleix tot el paisatge. La plana del Penedès es descobreix lentament a cada pedalada. Anar amb bicicleta calma. Miro al voltant i li dic que tenim un tresor que no hem sabut explicar. Assenteix. Penso en baixar les revolucions. Abraçar la vida lenta. Al ritme dels pedals tot es veu diferent. “Un dels avantatges de viure al camp és aquest. La calma. I també que necessites poc per viure. Jo acostumo a dir que un pagès segurament mai serà ric, però tampoc serà pobre. No tens tots els inputs de quan vas a la ciutat, que t’intenten vendre qualsevol cosa a qualsevol moment. Aquí amb poc ja fas. A més a més, no et crees més necessitats que les justes”. Torno a estar completament d’acord. Ja ho deia el gran Josep Pla fa una bona pila d’anys, “A vegades baixo a la ciutat per veure els aparadors i saber el que no necessito

Imatge portada

I parlant de fa una bona pila d’anys, li pregunto sobre les botes de castanyer amb les que envelleix els seus vins i caves. “Abans el vi es transportava amb el recipient més pràctic i econòmic. Amb el que tenies més a mà. Els romans ho feien amb àmfores, els francesos amb botes de roure francès i aquí es feia amb botes de castanyer. Tots tres envasos feien perfectament la seva funció. Pel que fa a l’envelliment, el castanyer té el porus més gran que el roure americà i francès. El vi doncs, respira més. Fa uns anys, vam comprar botes de castanyer de 200 litres i el vi se’ns oxidava. Ho vam provar amb botes de 500 litres i el resultat no va ser gaire millor. Al final, vam optar per les botes de 1.000 litres, com ja feien els nostres avis fa més de 100 anys. El resultat va ser òptim. Vam arribar a la mateixa conclusió que fa un segle”. Fer vi és un diàleg constant amb els nostres avantpassats.

“El castanyer quasi no aporta notes de fusta, ni vainilla ni res per a l'estil. Només ajuda a envellir i arrodonir el vi. És una ximpleria cuidar tant el raïm i la vinya per després tapar tota la feina feta amb un excés de fusta”. I parla amb coneixement de causa. “Al sortir de la facultat, el primer que vaig fer va ser comprar botes de roure francès. Volia fer un vi emmirallant-me amb els grans clàssics bordelesos. Al moment de posar-me’l a la boca vaig entendre que allò no era el que buscava”.

Parem un moment per agafar aire. En d’Assís m’acosta una mica de most sense filtrar de malvasia de Sitges que treu de la seva bossa. Fresc i dolç, me’l acabo amb un tres i no res. “No pateixis que ja arribem”. Amb aire als pulmons un altre cop, li trec el tema dels vins naturals per veure si així ens podem quedar una estona quiets. “Un vi natural, primer de tot, ha de ser bo. No té sentit elaborar un producte amb la màxima cura si després no es pot gaudir. Jo sempre dic que en el gris es troba la dificultat. Per exemple, hi ha gent que no vol posar sulfits i hi ha gent que en posa massa. El repte és posar només si és necessari però per això has de tenir un coneixement absolut de tot el procés. Si has de fer alguna petita concessió, ha de ser per un molt bon motiu. Tot i així, el conflicte intern sempre hi és”.

Reprenem la marxa i la conversa va a millor ritme que les meves cames. “Els vins naturals són vins sense maquillatge. Probaràs vins que abans de posar-te’ls a la boca són purs focs d’artifici però un cops els proves queden en ben poca cosa. Vins elaborats amb llevats seleccionats en un laboratori que et donaran una bona fermentació i sabors a la carta... però si li treiem el llevats autòctons al raïm li treiem el seu lligam amb la vinya i la memòria del lloc. Perdem una part de la sintonia entre la vinya i el vi”.

Imatge portada

Després d’una mitja hora llarga sobre la bici comencem a entreveure el poble de les Gunyoles. La vinya dels Bancals es troba just al costat. L’espai respira calma i tranquilitat. Arribem per un caminet que . Amb la bici a l’espatlla encarem l’últim tram de camí. La vinya es reparteix en tres feixes a diferents nivells envoltada de bosc mediterrani pel sud i la majestuosa plana del Penedès pel nord.