Històries, persones i paisatges que parlen de vi
A copes

Els grands crus de l’Enric Soler7 minuts de lectura

19 de desembre de 2021 4 min read
L'Enric mirant els raïms d'un cep de malvasia de Sitges.

Els grands crus de l’Enric Soler7 minuts de lectura

Temps de lectura: 4 minuts

La Côte de Beaune, la de casa nostra, es troba entre Sabanell i Font-rubí

A dotze quilòmetres de Vilafranca, al nord, a Sabanell, una petita caseria de Guardiola de Font-rubí al costat de la carretera C15, al bell mig de la plana del Penedès, les terres més fèrtils de la comarca segons els geòlegs, trobem un dels elaboradors més exigents i perfeccionistes de casa nostra: el vigneron Enric Soler.
      El dos mil quatre, una època en què el Penedès tot just començava a elaborar vins de qualitat —impossible no citar els primers xarel·los de Can Ràfols dels Caus o Mas Comtal— l’Enric va heretar una vella masia amb una hectàrea de xarel·lo i, engrescat per uns quants amics del Priorat, va decidir provar sort en el món del vi. La passió per aquesta beguda no li venia de nou, ja que set anys abans s’havia proclamat millor sommelier de l’estat espanyol a la Casa de Campo de Madrid, però una cosa és tastar vi i l’altre, com aviat comprovaria, elaborar-lo.
      Els inicis no foren fàcils perquè la teoria dels llibres no sempre coincidia amb els dictats de la realitat. A més, el dos mil quatre va ser un mal any per la vinya: un estiu molt plujós i càlid va provocar que el raïm es podrís al cep. Condicionat pel temps, l’Enric, avant la lettre, va tirar a terra la meitat dels gotims per a salvar la resta. Una pràctica inimaginable al Penedès d’aquell temps. Aquell matí, les tisores de l’Enric no només van salvar la collita, sinó que van tallar de soca-arrel una idea caduca: les grans produccions.
      El seu esperit rebel i a contra-corrent el va portar a assistir el dos mil cinc a les primeres jornades sobre biodinàmica de Catalunya, a Falset, conduïdes per l’enginyer agrònom i president del moviment biodinàmic a França Pierre Masson. Entre els assistents també s’hi trobaven dues figures ja consagrades del vi prioratí: l’Álvaro Palacios i la Daphne Glorian, dos dels cinc magnífics que van revitalitzar la comarca a principis dels vuitanta. Rodejat d’inspiració, l’Enric va escoltar per primera vegada que les coses no s’havien de fer com s’havien fet sempre, que hi havia altres camins, potser no tan concorreguts, però que arribaven molt més lluny, gairebé a tocar de les estrelles.
      Amb la llavor de la biodinàmica corrent per la seva sang, la Borgonya entre cella i cella, però amb el cor al Penedès, l’Enric va començar a cultivar els seus grands crus. Primer, la vinya dels Taus, una vinya vella situada a un centenar de metres de Cal Raspallet, la masia familiar. Noranta anys abans, damunt d’aquella plana foradada pels talps —d’aquí el seu nom— no s’hi cultivava raïm, sinó que s’hi enlairaven somnis i esperances. A Sabanell hi havia el vesper de la Gloriosa, un dels quatre aeroports republicans que es van construir al Penedès durant la guerra civil. Després del trenta-nou, les pistes d’aterratge van donar pas a unes quantes fileres de ceps arrenglerats com versos d’un poema: rítmics, savis, fragmentats. D’aquestes rengleres avui s’escriu un vi blanc de xarel·lo enorme, flexible, elegant, deliciós fins i tot quan és jove: Vinya dels Taus. L’altra grand cru de l’Enric és Espenyalluchs, plantada amb fusta provinent de la Vinya dels Taus i ubicada en un pendent als peus de la serralada prelitoral, entre Guardiola i Torrelles de Foix, envoltada d’un paisatge de terres de conreu, de relleus suaus, de petits olivars i de pinedes clares. Als ceps d’Espenyalluchs, els gotims de xarel·lo, daurats i compactes, condensen sucres fins a la verema per a després convertir-se en un vi d’una joventut carnal i afruitada, fragant i amarg, inoblidable.
      I si a la vinya la llum transmuta en esperit, al celler en bellesa. Cal Raspallet és un espai totalment il·luminat per la llum, però no només per una llum física, sinó per una llum mental, racional i lògica. Tomàs d’Aquino, al segle XIII, recorda que per la bellesa són necessaris tres ingredients: la proporció, la integritat i la claritas. La proporció justa de criança en fusta de roure provinent dels boscos d’Allier, al sud de Nièvre, per a domesticar l’acidesa del xarel·lo. La integritat de sentir-se part d’un territori i treballar només amb varietats autòctones, i la claredat i lluminositat conceptual que l’Enric utilitza per a elaborar vins d’una bellesa gairebé perfecta. Per tot això, gràcies a elaboradors com l’Enric Soler, el xarel·lo comença a ser reconegut arreu del món i ja no abaixa la mirada davant de cap vi de renom internacional. La Côte de Beaune, la de casa nostra, la que ens regala vins càlids, elegants i delicats, però amb una acidesa increïble, es troba entre Sabanell i Font-Rubí, sobre les terres més fèrtils, i il·luminades, del Penedès. Si no em creieu, ja sabeu el que heu de fer.

  • Els grands Crus de l’Enric Soler.
  • Coberta vegetal de la Vinya dels Taus.
  • Cep de la Vinya dels Taus.
  • La vinya d'Espenyalluchs rodejada d'una pineda.
  • La pronunciada inclinació d'Espenyalluchs.
  • Els tancs d'acer inoxidable, el foudre i els ous de ciment.
  • La sala de botes.
  • L’Enric damunt les seves botes de roure francès.
  • L'Enric mira una ampolla del vi Improvisació.
Comentaris

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *