Històries, persones i paisatges que parlen de vi
Articles

En Joan i l’Àlex: pitjant amb gratitud la terra fèrtil37 minuts de lectura

5 de desembre de 2021 22 min read
Joan Munné i Àlex Peris

En Joan i l’Àlex: pitjant amb gratitud la terra fèrtil37 minuts de lectura

Temps de lectura: 22 minuts

La muntanya màgica

Som a finals de març i avui refaig el camí cap a la muntanya màgica de Cal Gori, lloc de pelegrinatge de qualsevol amant del vi penedesenc, per visitar a l’Àlex Peris i en Joan Munné, dos amics de Riudebitlles que arran de guanyar el dotzè concurs de tast per parelles de Vilaviniteca van invertir part del premi en elaborar un vi. Per a fer-ho possible, van comptar amb la inestimable ajuda de dos amics més, la Mar i en Lluís d’Enlaire Vins, que els hi van cedir les instal·lacions del celler i els hi van vendre raïm d’una parcel·la molt especial: Vinya Marcelino. L’Àlex i en Joan, agraïts, van pagar cada quilo de raïm a un euro, més del doble que es paga avui en dia. Una forma de retornar al món del vi part del que els hi ha donat, de dignificar una professió i de demostrar que es pot pagar un preu just sense donar l’esquena al mercat.

A banda de romàntics i somniadors, en Joan és enòleg al celler Raventós i Blanc i l’Àlex gerent a Olives Blai Peris, un obrador d’olives de la Terra Alta, però abans de tot, aquests dos amics de mil batalletes, són membres d’aquell exclusiu grup de gent que fan del món un lloc millor. Amb tots vostès, Munné Peris viticultors! 

Instruccions per a canviar el món

Dia fred però sense vent, assolellat, clar. Des de les alçades de Cal Gori, el Penedès llueix el verd tendre dels últims dies de març, just abans de trencar el cicle hivernal i donar la benvinguda a la primavera. Un verd vigorós que adorna el país. Al davant de la masia, en Joan i l’Àlex m’esperen amb un somriure. 

La plana del Penedès i la serralada prelitoral.
La plana del Penedès i la serralada prelitoral des de Cal Gori.

—El punt central del nostre projecte és el pagès —comenta l’Àlex. Volem donar valor a la pagesia i a l’origen del raïm.
—El pagès no té el reconeixement que es mereix? 
—Creiem que no —respon l’Àlex— i avui en dia és més necessari que mai. Ens trobem en una situació complicada. El preu del raïm no puja des de fa dècades i el pagès penedesenc no té alternatives. Fa molts anys hi convivien diferents cultius. Actualment, només queda vinya.
—El raïm no dóna per tant? 
—No ho sé —contesta l’Àlex. Venia amb el cotxe i estava reflexionant sobre això. Ara com ara, o tens moltes terres i mecanitzes la producció o potser amb el raïm no en tens prou. I en els pròxims anys el consum de vi i d’alcohol anirà a la baixa. El tabaquisme ja l’han combatut. El següent de la llista em sembla que serà el vi… 
—Amb el tema del vi no ho tinc tan clar —contesta en Joan. És un tema més cultural. 
—Els únics estats en què aguanta el consum del vi són França, Portugal i Alemanya. A Itàlia també ha baixat molt i això que és el primer productor en quilos de raïm.
—Però no ha baixat per pressió social o política —respon en Joan. La cervesa ha fet molt de mal i el món del vi no ha estat a l’altura. Som el primer estat en superfície de vinya, però quasi no tenim cultura del vi. Tampoc tenim una pagesia potent com a França…
—Ni un elaborador a cada masia…
—Aquí és on en Joan i jo volem intercedir. Volem que el pagès amb bon raïm no es vegi obligat a escollir entre malvendre el raïm o comprar maquinària per elaborar el seu propi vi. Seríem la tercera via. Volem elaborar vins amb raïm de pagesos que no en facin. Els pagesos que elaboren el seu propi vi ja han sabut donar valor al seu raïm. Nosaltres volem donar valor a pagesos que no tinguin aquesta visió de vinificar; pagesos que treballin bé el raïm, que el visquin, però que no el puguin vendre al preu que realment li pertoca. Perquè tu pots cuidar la terra millor que ningú, però no saber elaborar vi ni tenir ganes de tanta paperassa. Volem demostrar que no és incompatible pagar un preu digne al pagès i que el vi sigui rendible econòmicament. 

Façana principal de la masia Cal Gori.
Façana principal de la masia Cal Gori.

En Joan i l’Àlex tenen ganes d’explicar el seu projecte als quatre vents. Juguen amb un avantatge que altres sectors no tenen: el poder d’atracció i magnetisme del món del vi.  

—El vi té una espiritualitat que fa que la gent t’escolti i que estigui disposada a valorar i reconèixer la feina del pagès —comenta l’Àlex. Venent pomes segur que és més difícil que la gent et faci cas.
—Creieu que el vostre missatge arribarà a temps? En algunes zones ja surt més a compte “plantar” plaques solars que vinya…
—Aquí ja hi entra un tema polític —respon en Joan. Per aquest motiu, cada cop és més necessari un ordenament específic de polígons. Crec que el Penedès ha de ser un parc natural agrari i productiu al costat de Barcelona. I com a tal, s’ha de protegir. 
—L’exemple del Baix Llobregat ens pot servir? 
—Al Penedès hi ha gent conscienciada que farà pressió —respon en Joan. En zones amb pocs pagesos, com ara el Vendrell o Masquefa, potser no tindran tanta sort. És una llàstima… La pagesia d’aquest país mai ha tingut suport polític i això és un problema. És un tòpic, però el Penedès podria ser la Toscana catalana i anem en la direcció contrària. 
—Fa temps es van construir molts polígons i urbanitzacions que són un autèntic delicte —afegeix l’Àlex—, però crec que el territori encara té un potencial brutal. Estar al costat de Barcelona és la sort i la desgràcia del Penedès. 
—Ara tampoc hauríem de posar-nos a destruir polígons i urbanitzacions il·legals —comenta en Joan. Com he dit, falta una regulació del territori per part de les institucions públiques. 
—Les ajudes agrícoles de la comunitat Europea ajuden a conservar el territori? 
—Depèn —respon en Joan. A vegades és un problema perquè et donen diners per arrencar vinya vella i plantar-ne de nova, que produeix més —respon en Joan. També et donen diners per esplanar el territori, amb la pèrdua de singularitat que comporta. Les vinyes et donaran més raïm, però el vi no serà tan especial. I si el vi no és tan especial, segurament no te’l pagaran massa bé. Crec que les polítiques agràries europees estan pensades per afavorir les grans empreses i no per conservar la singularitat dels territoris. 
—Es pot fer alguna cosa? 
—Al final, som els pagesos que podem canviar aquesta tendència —respon en Joan. A vegades et veus arrossegat per les circumstàncies i per la història. Si els vins de França tenen més valor i prestigi és perquè les condicions que han tingut han estat molt diferents que les d’aquí. No té sentit criticar el passat. Si el nostre avi va arrencar la vinya i va esplanar el tros era perquè el moment ho requeria. Estaven en una dictadura, enmig d’una postguerra, i havien de sobreviure. No podies elaborar vi i sortir a vendre’l per Europa. Avui en dia, tenim una altra visió. Una visió centrada en la qualitat que creix a cada moment, de forma exponencial. Això serà el que ens portarà a un canvi de paradigma. Vint anys enrere eren quatre els que elaboraven vi al Penedès pensant en la qualitat. Fa deu anys ja érem vuit i avui som centenars. 
—És un problema de dimensionalitat? Falta un equilibri de forces entre les grans companyies i els petits elaboradors? 
—És el que està passant, però això no s’equilibra d’un dia a l’altre —respon en Joan. Com molt bé has dit, és un problema de dimensionalitat i farà falta encara força temps perquè les forces s’equilibrin. 
—És que les grans companyies són transDOs —afegeix l’Àlex. No només depenen del Penedès i poden jugar amb això. Hi va haver un moment que es van independitzar dels pagesos i van poder collar amb força. 
—Les grans empreses són llestes i quan veuen que poden estrènyer, estrenyen, i quan veuen que han d’afluixar una mica, afluixen —comenta en Joan. 
—I sempre van de la mà dels polítics —afegeix l’Àlex. 
—Però això és positiu —respon en Joan. I és positiu perquè afavoreix la diversitat. Hem arribat a un punt insostenible i han de passar coses. Si tenses massa, la corda es trenca i els pagesos tornen a fer vi. Ara no me’n recordo de la xifra exacta, però era com si a Itàlia hi hagués el doble de productors que a l’estat espanyol! 
—De vinicultors —puntualitza l’Àlex. 
—Si vols donar valor al vi d’un territori, és imprescindible que hi hagi molts elaboradors —sentencia en Joan. 
—Perquè això vol dir que hi haurà molts defensors del producte i del territori —afegeix l’Àlex. És el que ens falta!  

Oliveres davant de la masia Cal Gori.
Oliveres davant de la masia Cal Gori.

Fa sol, el cel és blau i una brisa suau sembla empènyer les paraules.

—El nostre projecte és insignificant, en termes de volum, però creiem que pot ajudar a remoure consciències —explica l’Àlex. El nostre objectiu és ajudar a dignificar el món del vi, de tornar-li tot el que ens ha donat. Amb els diners del premi hem pogut fer un somni realitat. I com que de moment no vivim d’això podem elaborar el vi que ens agrada i dir el que pensem, sense pors que ens puguin sancionar o que no venguem cap ampolla.
—Quina producció teniu?
—Vam començar el dos mil dinou amb set-centes ampolles —respon en Joan. El dos mil vint vam estar buscant una vinya per a elaborar també un vi negre, però entre el míldiu i la pandèmia el projecte va quedar aturat.
—Per iniciar un nou projecte potser no seria el millor any…
—Tens raó —contesta rient en Joan. Vam ser prudents i vam decidir no fer cap altre vi, només continuar elaborant el Vinya Marcelino, però sense agafar raïm d’altres vinyes. Amb el míldiu només vam poder embotellar quatre-centes ampolles. Si el dos mil vint-i-u és igual, haurem de plegar, perquè som una empresa legal i només de pagar l’assessoria…
—Hauríem d’elaborar unes dues mil ampolles a l’any perquè ens surtin els números—diu l’Àlex.
—On les veneu?
—Una part les volíem vendre a restauració, però el sector està força parat —contesta en Joan. Ara mateix, n’hem venut a l’Àngelus perquè hi tenim amistat. També fem venda directa, amb amics i coneguts, i en una botiga de Sant Pere de Riudebitlles, el celler Romeu.
—El consumidor també té un paper important en projectes com el vostre…
—I tant! Jo penso que és més rellevant la forma com consumim que anar a votar cada quatre anys —comenta l’Àlex. És el consum diari el que canvia les coses. Ara bé, tampoc podem culpar al consumidor dels seus hàbits si no té altres alternatives. Munné Peris Vinicultors és semblant a un crownfunding, si el consumidor entén el nostre missatge i ens compra podrem anar creixent, elaborar nous vins i remoure consciències.

El futur del projecte és del tot incert, però la finestra és del tot oberta i augura mil futurs possibles. 

Coneixements, probabilitats i un poc de sort

De camí a Vinya Marcelino la conversa ens porta a parlar del concurs. Estic encuriosit de saber com van viure aquell dia tan especial. 

—Què us van preguntar al concurs de Vilaviniteca? 
—Tant a la semifinal com a la final ens van donar set vins i ens van preguntar zona, país, varietats, anyada, marca i productor. M’he deixat alguna cosa, Joan? 
—Diria que no. 
—I havíeu tastat algun dels vins que us van servir? 
—A la final no —contesta en Joan. Van ser dues rondes totalment diferents. Existeix un mètode de tast, però els que estudien molt el mètode de tast, sobretot els Master of Wines, gairebé mai arriben a la final. Vilaviniteca és una distribuïdora i nosaltres vam preparar el concurs amb aquest pensament. A la semifinal vam encertar dos vins que havíem tastat abans. Això ens va portar a la final! 
—Dos vins molt top —comenta l’Àlex. D’aquells vins que no tastes per casualitat. 
—En canvi, a la final vam fer servir el mètode de tast perquè no n’haviem tastat cap abans —afegeix en Joan. Vam encertar zones de clima fred, de clima càlid, varietats… 
—Em va agradar que algú que no fos professional del sector, Àlex, guanyés el concurs. Recordo que a la teva biografia posava productor d’olives! 
—Va bé per desmitificar el vi, però sense algú al costat que en sàpiga és impossible —contesta l’Àlex. En Joan, com que té tanta cultura vinícola, de seguida sap si estàs dient una bajanada. A més, és molt educat i mai et dirà que has dit una ximpleria com una casa de pagès. 
—Jo li anava preguntant quines sensacions tenia: si el notava càlid, fresc, alcohòlic… Les sensacions et donen pistes i el coneixement et fa anar en una direcció o en una altra —explica en Joan. Però en cada un dels set vins arribàvem al moment decisiu amb dues o tres opcions al cap. El que és complicat és escollir la opció correcta. 
—Es comet l’error d’anar directament al vi en concret —diu l’Àlex. Abans has d’intentar entendre el vi.
—Són cent vint parelles, de les quals deu venen molt preparades i cinquanta ben preparades. Jo i l’Àlex estàvem al segon grup. 
—Algú ha guanyat el concurs més d’una vegada? 
—El Luis Gutierrez, tastador de Robert Parker a l’estat espanyol, crec que ha participat en totes les edicions i només n’ha guanyat un parell —respon en Joan. És l’única persona que n’ha guanyat dues. A les altres participacions diria que no va arribar ni a la final. Segurament és de les deu parelles que estan un pas per davant, però és que arribar a la final és molt complicat. Hi entren altres factors en joc. No és com el tenis que sempre guanya el Federer. Aquí no només hi compta el coneixement, també com et trobes aquell dia, com surten els vins, si els has tastat o no…
—I pot passar, com comentàvem fa una estona, que de dues opcions, i una sigui la correcta, agafem l’equivocada… 
—Exacte! A la final hi havia un chardonnay de Xile. Tothom va posar que era de la Borgonya. Nosaltres vam posar que era dels Estats Units perquè el vam notar amb molta fusta i un punt dolç. També havíem pensat en la Borgonya, però ens vam decidir per l’altra opció. Endevinar que era un chardonnay del nou món segur que ens va donar algun punt extra.  
—Quan vau guanyar el concurs, en quin vi ho vau celebrar? 
—Amb una cervesa! —respon l’Àlex mig rient. 
—Tampoc ens van donar res —es defensa en Joan. Ens podien haver obert una ampolla! Recordo que vam tornar el mateix dia de Madrid i abans d’agafar l’AVE vam fer la cervesa. 
—Quasi millor no haver sortit per Madrid a celebrar-ho. Encara hauríem sortit per les notícies! —afegeix l’Àlex. El que sí que vam fer va ser repetir els vins de la final al restaurant Vuit cadires d’Igualada amb uns amics. 
—En vareu endevinar algun de dalt a baix? 
—Del tot, no. Dels que ho vam endevinar gairebé tot, vam fallar amb la collita o amb el nom del vi —m’explica en Joan. 
—Amb el Sassicaia només vam fallar la collita. Vam encertar les dues varietats: el cabernet sauvignon i el cabernet franc —respon orgullós l’Àlex. 
—Aquest l’havíem tastat dues vegades a l’Aula del vi amb uns amics amb qui preparàvem el concurs de VilaViniteca —afegeix en Joan. El recordàvem dels tastos. El primer cop que l’havia provat vaig pensar que era un Bordeus, però vaig acabar dient un Loira. Era molt fi i vaig reconèixer de seguida les varietats bordeleses. El segon cop que el vaig tastar vaig pensar que podia ser un Sassicaia, però vaig tornar a dir un Loira. La tercera vegada, en ple concurs, vaig dir que semblava un Loira, però, per sort, vam acabar dient un Sassicaia. 
—Hauríem pogut posar un Loira perfectament —recorda l’Àlex. És el que dèiem. Intuïció, coneixement, experiència prèvia i molta sort. 
—I l’altre vi que ens va ajudar a guanyar va ser el Quiñon de Valmira —m’explica en Joan. El vam encertar tot menys el nom. Vam dir que era La Propiedad, una altra garnatxa de l’Álvaro Palacios. 
—Aquest no l’havíem provat —afegeix l’Àlex. Vam pensar que no posarien una ampolla de cinc-cents euros a la semifinal. A la final ho veiem més factible, però a la semifinal? I mira! També has de tenir en compte factors com aquest. Nosaltres vam posar el de la gamma més baixa… 
—I era el car…
—Tenia un toc de brasa molt característic —m’explica l’Àlex. 
—Una garnatxa molt suau amb una fusta francesa molt ben posada — afegeix en Joan. 
—En Jaume de l’Àngelus també hi va anar, oi? 
—En Jaume va quedar tercer! —respon l’Àlex. 
—I diria que ell va endevinar el chardonnay de Xile, però la seva parella li va dir que era un borgonya de manual —m’explica en Joan. En cada vi poden sortir cinc o sis zones fàcilment i pot ser que una de les que diguis ho sigui, però és molt difícil agafar sempre l’opció correcta. 
—Però pots estar orgullós d’haver-ho dit o, com a mínim, haver-t’hi acostat! —comenta l’Àlex. 
—Nosaltres, a la final pensàvem que no n’haviem encertat cap! —m’explica en Joan. A la semifinal, en canvi, quan vam veure els vins sabíem que havíem encertat moltes coses.
—Si t’ho pares a pensar, el més difícil és arribar a la final. A la final, en canvi, només hi ha deu parelles. Tens una possibilitat entre deu de ser el guanyador. 
—La probabilitat és més alta, sense dubte.  

Vinya Marcelino

Parlant del concurs arribem a Vinya Marcelino, una preciosa vinya en coster situada al davant de Can Rosell. El verd de l’herba entre les rengleres és fresc i tendre. El sembrat està cobert d’unes minúscules flors d’un groc esmorteït, evaporat, que són com un desig amable de la natura.

Rengleres de Vinya Marcelino.
Rengleres de Vinya Marcelino.

—Aquestes dues parcel·les són la vinya Marcelino —m’explica l’Àlex. Té uns vint anys. L’edat exacta l’hauríem de buscar als papers.
—Quina producció en treieu d’aquestes dues parcel·les? 
—Per hectàrea no ho hem calculat, però no massa —respon en Joan. Uns cinc mil quilos, més o menys. L’any passat vam fer la meitat per culpa del míldiu. 
—I el nom de vinya Marcelino? 
—És pel rabassaire —contesta en Joan. Totes les vinyes de la Mar i en Lluís tenen el nom del rabassaire que les treballava. Al començament no sabíem quin nom posar al vi. Quan els hi vam preguntar com es deia la vinya i ens van respondre Vinya Marcelino ho vam veure molt lògic. Potser hauríem d’haver agafat un nom més normal, però si la vinya es deia així…
—Ja està bé perquè també expliques la història dels rabassaires i de com un producte pot arribar a modelar la societat —comenta l’Àlex. 

L’Àlex i en Joan a Vinya Marcelino, amb la urbanització de Can Rosell al fons.
L’Àlex i en Joan a Vinya Marcelino, amb la urbanització de Can Rosell al fons.

—La Mar i en Lluís treballen amb ecològic? 
—Cent per cent —respon en Joan. 
—I biodinàmic? 
—Encara no —contesta l’Àlex. Precisament avui no hi són perquè estan fent un curs de biodinàmica. 
—Llàstima, perquè m’hagués fet gràcia tornar-los a veure. 
—Nosaltres hem començat a fer vins gràcies a la seva amistat —comenta en Joan. Inclús vaig estar a punt d’anar al concurs amb la Mar i no amb l’Àlex. 
—Per això jo li vaig tornant de tant en tant —respon divertit l’Àlex. 
—El dos mil dinou, el raïm d’aquesta vinya l’haurien venut a quaranta cèntims el quilo —afegeix en Joan. I mira que les analítiques del raïm eren realment bones! Sabem que no és l’Ermita de l’Álvaro Palacions ni el Clos del Serral del Pepe Raventós, però dóna bons vins. Buscàvem això, una bona vinya! I vam tenir la sort de poder comptar amb l’ajuda de la Mar i en Lluís, que ens han deixat les instal·lacions i podem pujar quan volem. Per exemple, avui ens han deixat les claus i ells no hi són. 
—Abans m’heu comentat que teniu pensat fer més vins.  
—Sí, aquest any hem estat buscant pagesos que malvenen bon raïm —diu en Joan. Acostuma a ser de vinyes de poca producció i no gaire rendibles. Si ningú els hi ofereix l’euro, segurament acabaran arrencades… 
—Que sigueu vosaltres els que comenceu a pagar l’euro al Penedès ho trobo brutal! 
—És la manera de repartir el premi! —respon l’Àlex. 
—De moment és senzill perquè fem mil ampolles, però crec que si en féssim cent mil, també ho podríem pagar —afegeix en Joan. 
—A condició que el consumidor ho accepti —respon l’Àlex. Mil ampolles, entre familia i amics, ens les podem beure o repartir… Cent mil ja no!  
—Cent mil ampolles venudes a set euros i que el consumidor hagi de pagar catorze amb l’IVA ja aplicat crec que és possible —continua explicant en Joan. Hi ha molta gent que compra vins de catorze euros elaborats amb raïm de quaranta cèntims. 
—El marge hi és —diu l’Àlex. 
—Un altre tema és si aquest marge te’l gastes amb màrqueting, comunicació, pagant vidre o invertint en maquinària —comenta en Joan. Però venent vins a catorze euros, pots pagar el raïm a un euro perfectament.  
—És que si no ho féssim, aquesta empresa no tindria raó de ser —comenta l’Àlex. 
—Ja sabem que és molt fàcil dir-ho nosaltres que fem mil ampolles —afegeix en Joan. Però també volem ser reivindicatius. Volem reivindicar coses que pensem que es poden fer millor i ser un mirall per altres. Si nosaltres ho podem fer, altres aniran al darrere. Ja hi ha gent que compra el raïm a un euro. El Toni Carbó, per exemple, ven sumoll a un euro. Són vinyes singulars i d’una varietat escassa, però perquè no es pot pagar un xarel·lo de qualitat a un euro? La qualitat no s’ha de pagar? Tot depèn del valor que li vulguis donar a la vinya i al futur del Penedès. 

Caminant entre els ceps de Vinya Marcelino en Joan veu que el Peris juga amb un tractament pels corcs. 

—Saps que això que tens entre mans és un tractament per combatre el corc, Àlex? —comenta en Joan. 
—A sí? —pregunta sorprès l’Àlex. 
—Ara faràs olor de femella de corc i et vindran els mascles en zel —l’avisa en Joan.
—No els hi posaré fàcil —respon l’Àlex. 
—Aquestes cintes han estat un gran invent, pel Penedès i pel món vinícola —m’explica en Joan. Ja no recordem la pudor que feia una vinya quant li tiràvem insecticida. L’insecticida matava el corc i el que no era corc! Tot el Penedès feia fortor! Aquestes cintes de confusió sexual potser no són el millor tractament que es pot aplicar, però és molt millor que el que es feia fins ara. Aquests darrers anys s’ha guanyat sensibilitat. Una cosa que ha fet bé Europa! Ha donat diners per posar aquestes cintes! 
—No tot havien de ser coses dolentes —afegeix l’Àlex. 
—Hi hauria d’haver un portal en què els pagesos poguessin oferir les seves vinyes més singulars a enòlegs independents?
—Jo crec que la millor manera seria a través de La Fura o el 3 de vuit —comenta l’Àlex. A l’apartat contactes hauríem de posar vinicultor cerca viticultor, d’una forma divertida!
—Sovint tenim un debat amb l’Àlex sobre el pròxim vi. Tenim molt clar que han de ser ecològiques, però a vegades ens trobem que les vinyes més especials, les que malvenen el seu raïm per una misèria, són de pagesos de seixanta, setanta i vuitanta anys que no volen ser ecològics. 
—L’any passat vam descartar un vi negre per aquest motiu —afegeix l’Àlex. Era una vinya especial, però no era ecològica. Fa pocs dies vam tornar a discutir sobre què hem de fer en aquests casos. Potser pagaria més la pena mantenir i salvar una vinya singular que acabarà arrencada abans que buscar només raïm ecològic…
—També és veritat…
—Potser a la següent generació li podríem proposar que li seguiríem comprant a bon preu només si la convertís a ecològic —m’explica l’Àlex. Amb un senyor de setanta anys tampoc el volem atabalar amb tanta paperassa. L’últim cas va ser amb un pagès de la Beguda Alta que tenia unes garnatxes precioses i uns sumolls espectaculars. Al final no ens vam entendre perquè tenia les cases grans que també li anaven al darrere, però només li pagaven a cinquanta cèntims el quilo. Si li haguéssim insistit segur que l’hauríem convençut. 
—El pagès és tossut de mena?   
—Hi ha molts pagesos que treballen bé, però que no tenen ganes d’omplir tanta paperassa —comenta en Joan. També n’hi ha que han d’actualitzar coneixements. A vegades, seria tan senzill com substituir un producte per un altre. Només li hauríem de treure la por al canvi. 
—I ja el poses a dins de la roda —afegeix l’Àlex. 
—Aquest any estem amb les mateixes —diu en Joan. Enguany, si trobem un paratge especial, potser no tenim tants dubtes i ens hi llancem de cap! 
—Quines varietats busqueu? Alguna de minoritària? 
—Les varietats que desapareixen acostumen a tenir un problema en un lloc o l’altre —respon en Joan. Si el xarel·lo s’ha mantingut és perquè al Penedès funciona de meravella. Per què el cupatge clàssic del cava és xarel·lo, macabeu i parellada? El xarel·lo fa bons vins i no té problemes de malalties. I el macabeu i la parellada? Són productives i maduren. Abans també hi havia el carrega-rucs i el valencià, però no arribaven als nou graus i van acabar desapareixent. 
—I el sumoll? 
—Li costa madurar, es podreix sovint i fa molts quilos. Té coses positives i coses negatives. També va estar a punt de desaparèixer. 
—Com la malvasia de Sitges! 
—La malvasia produeix poc i porta molta feina de poda, però és una varietat que dóna autèntics vinassos. Podria ser la riesling del Penedès. Arriba als tretze graus d’acidesa! És brutal! Té més acidesa que un xarel·lo verd! Per sort, al Penedès cada cop hi ha més gent amb coneixements avançats de viticultura i d’enologia que volen recuperar varietats ancestrals i provar coses noves. El canvi climàtic també ens obligarà a recuperar varietats antigues. El macabeu i la parellada amb tanta calor perdran acidesa. Per què tothom està recuperant el sumoll? Perquè li costa madurar i conserva tota l’acidesa! 

Marxem de Vinya Marcelino gaudint del paisatge tranquil i enraonat de la plana. M’aturo un moment per immortalitzar el moment. De reüll veig que un parell d’insectes alats ronden l’Àlex amb no gaires bones intencions. 

Camí de tornada a Cal Gori.
Camí de tornada a Cal Gori.

El gust de l’amistat

Davant de la masia de Cal Gori en Joan i l’Àlex preparen una taula i tres cadires. Al voltant d’un vi la conversa dóna pas a la tertúlia i les preguntes a les confidències.

—Jo i l’Àlex fem vi perquè som amics i vam guanyar el premi. 
—Abans ja havíem fet limoncello! 
—I havíem jugat al mateix equip de futbol sala!
—Ens dèiem Jogo Bonito… perquè vegis el nivell —afegeix l’Àlex. 
—I havíem fet ràdio junts! Ara juguem al Biwenger amb una colla d’amics.
—Fem vi per amistat i perquè podem. Tenim el coneixement i els mitjans. Anar a sopar cada setmana en un restaurant amb estrella Michelin potser no hauríem pogut, però fer vi al Penedès sí. Hem de valorar quines possibilitats té l’entorn en què vivim. Sembla una ximpleria, però no ho és. 
—En principi, Vinya Marcelino era per compartir l’alegria i poder-ho celebrar amb tothom. Retornar al món del vi part del premi, reinvertir-ho, però a mesura que ho anàvem paint vam dir —Ostres! No podem fer un vi i ja està!—. També volem influir en l’entorn.  

En Joan i l’Àlex relaxats al voltant d’una taula.
En Joan i l’Àlex relaxats al voltant d’una taula.

—Provem el Vinya Marcelino, Marc? —em pregunta en Joan. 
—I tant! 
—Aquesta ampolla encara no està etiquetada —comenta l’Àlex. 
—Està acabat d’embotellar —afegeix en Joan. L’haurem de decantar. 
—El caputxó està fet amb cera d’abella —m’explica l’Àlex. 
—I aquest any hem fet servir suro català. És un suro més dens, que tapa més. Així també col·laborem en la gestió de l’alzina surera de Catalunya, un sector força oblidat. 

En Joan decanta el vi i el remena perquè s’oxigeni. 

—Qui us ha fet l’etiqueta? 
—Óbal Estudi. Hem volgut ser conseqüents amb tot el procés —respon l’Àlex. El Blai i la Laia també són amics. Hauríem pogut demanar favors, i més tenint en compte les dimensions del projecte, però no veiem conseqüent pagar bé al pagès i no fer-ho amb als dissenyadors. 

Tastem el Vinya Marcelino 2020. 

—Hem elaborat les dues anyades de forma molt similar. Guardem el raïm en càmera de fred, el derrapem i realitzem un premsat suau. Fermenta amb les seves pells a temperatura controlada durant quinze dies. Després el descubem i el deixem reposar en tanc d’acer inoxidable fins el març, que és quan l’embotellem. 
—Teniu camisa de fred? 
—Tenim un serpentí —respon en Joan. Aquest any n’hem comprat un. L’any passat ens el va deixar el Lluís i la Mar. Aquest dos mil vint-i-u hem invertit uns diners i hem comprat el serpentí i un dipòsit d’acer. 
—L’acidesa és espectacular!
—Encara li falta uns mesos d’ampolla —comenta en Joan. L’acidesa ens dóna llargada en boca i fa baixar el pH. A més, fa el vi més estable i li dóna anys de vida.
—Creieu que pot envellir bé en ampolla? 
—I tant. Després provarem el dos mil dinou i ja veuràs. Són xarel·los! 
—I quina intensitat!  
—Les vinyes ben treballades donen vins saborosos, es noten de seguida al paladar —m’explica en Joan. A l’Aula del vi he notat que els vins que provenen de regions vinícoles amb llarga tradició vitícola són més saborosos i complexos. Això és mèrit exclusiu del pagès. Ho notem en aquest xarel·lo, en els macabeus del Joan Rubió o en les malvasies del Jordi Raventós. La feina ben feta sempre es nota. Aquest sabor i complexitat només t’ho dóna un bon raïm. Un bon raïm i una bona terra. El problema és que bones terres n’hi ha moltes, però bons viticultors no tants. 
—Em recorda cada cop més el del dos mil dinou —diu l’Àlex. 
—Amb el dos mil dinou ens vam tirar a la piscina molt tard —afegeix en Joan. Ja era ben entrada la verema quan ens vam decidir a elaborar el vi. El dos mil dinou és un vi més madur, però ens encanta. Potser perquè és el primer vi que elaborem junts. El Vinya Marcelino dos mil dinou sempre serà especial. Crec que si no ho fèiem aquell any, ja no ho hauríem fet. 
—I jo amb el crio pel mig —comenta l’Àlex. Ja ho pots ben dir! 
—En boca té un equilibri perfecte. 
—I el final amarg del xarel·lo —afegeix en Joan. I encara que ha estat poc temps en contacte amb les pells, ja notem una mica la tanicitat. 
—I una salinitat brutal! 
—Aquí a dalt no trobaràs gaire argila —diu en Joan. Pujant pel camí ja es veu el color blanc de la roca calcària. Fa molts anys el Garraf i la Serra del Montmell estaven unides. Fa quaranta milions d’anys, quan es va crear la depressió del Penedès, les dues muntanyes estaven juntes. El sòl calcari de la depressió del Penedès prové del mediterrani. Fa divuit milions d’anys el mar mediterrani inundava aquestes terres i arribava fins al Vallès. El calcari de Cal Gori, en canvi, té un origen diferent. Que no vol dir que sigui ni millor ni pitjor, eh! Tampoc sé si químicament hi ha molta diferència. Em va fer molta gràcia quan ho vaig saber, perquè prové d’un mar que ja no existeix: el mar de Tetis. Hem d’anar encara més enrere en el temps, entre 250 i 300 milions d’anys, quan els continents estaven units en un supercontinent conegut com a Pangea. Aquest supercontinent tenia forma de C i a l’interior de la C hi havia el mar de Tetis. La calç d’aquell mar és el que trobem a Vinya Marcelino i a la rodalia. Tot el que té a veure amb la geologia em fascina. Fa uns dies, vaig veure un vídeo de la Borgonya en què parlaven del mar de Tetis. La comunicació que feien dels sòls i del seu origen era boníssima. 
—I aquí sembla que ho tinguem oblidat. Fa falta un estudi seriós sobre sòls i varietats al Penedès? 
—No ho tinc clar si fa falta un estudi. Abans sabíem perfectament quines varietats anaven millor a cada zona —respon en Joan. Avui en dia, plantem a la babalà. 
—Hauríem de definir què considerem millor? —afegeix l’Àlex. Millor és que produeix més o de millor qualitat? 
—Aquest estudi no el farà ni l’INCAVI ni la DO —comenta en Joan. Això ho haurien de saber els pagesos. Si planto xarel·lo i em dóna vins saborosos, el vi m’està dient que és un bon lloc pels xarel·los. 
—El prova-error de tota la vida —comenta l’Àlex. 
—El Penedès és singular. A la Borgonya treballen amb un parell de varietats. A la Xampanya o a la Mosele amb tres. Aquí tenim l’aventatge que el clima mediterrani et permet elaborar vins bons amb quasi totes les varietats. No pots fer un xarel·lo a la Borgonya perquè segurament se’t glaçarà. Tindries producció un any de cada deu. Amb el macabeu encara pitjor: se’t podriria, se’t glaçaria o no et maduraria i et quedaria a sis graus d’alcohol. Al Penedès pots fer grans vins amb les varietats ancestrals, però també amb varietats de clima fred i amb varietats de clima càlid. Això és molt positiu! 
—Ara bé, si volem donar valor a la nostra cultura vinícola i tradició hem de defensar amb dents i ungles les varietats que ens defineixen i ens fan ser singulars —comenta l’Àlex.
—De moment, només tenim ulls pel xarel·lo… 
—Sí, però quant fa que el xarel·lo té bona fama al Penedès? Vint anys? —em pregunta en Joan.  Jo crec que el macabeu serà el següent!

Tastem el Vinya Marcelino 2019. 

—La collita dos mil dinou té una mica més de grau i menys acidesa —m’explica en Joan. 
—Té més volum i estructura —afegeix l’Àlex.
—El dos mil vint és més lleuger. El dinou quasi és un vi de sobretaula. L’acostumem a decantar perquè el fet que estigui amb pells et dóna notes herbàcies, però una mica d’oxigen el deixa perfecte. 

Etiqueta del Vinya Marcelino 2019, obra d’Òbal Estudi.
Etiqueta del Vinya Marcelino 2019, obra d’Òbal Estudi.

Amb la copa encara entre mans, i amb la confiança que dóna compartir un vi amb algú, l’Àlex m’explica com de difícil ha estat el seu darrer any. 

—Quan vam guanyar el concurs, un dels capritxos que vaig tenir va ser comprar-me un patinet elèctric. Un mes després, en una costellada, em vaig fotre una castanya al cap que em va fer perdre el gust i l’olfacte. Vaig fer la prova de tastar tabasco i d’olorar lleixiu i no vaig notar res de res. Inclús vaig anar a un metge especialista i em va dir que l’olfacte ja no el recuperaria. És un cop dur perquè no som conscient de la importància que té l’olfacte! No pel concurs, sinó per coses més banals com olorar cafè a primera hora del matí o saber si t’has de dutxar perquè vas suat. És un sentit infravalorat perquè si tens un accident i surts de l’hospital caminant no sembla tan greu. En Joan em devia veure tan malament que va pensar que fer vi m’animaria.
—Encara no en tens gens?  
—El dos mil vint ja n’havies recuperat força —respon en Joan. 
—Era esperançador, però no tenia l’olfacte d’abans. Ara començo a sentir les olors. Al concurs del dos mil vint recordo que vaig endevinar l’olor del riesling perquè té una aroma cítrica molt característica. Em queia la llagrimeta. Ha estat la millor teràpia que podia fer per a recuperar l’olfacte. 

Els bons amics recullen les peces per tornar-les a unir. 

Som camí

Davant la tristesa de veure com els pins envaeixen els cultius i de com els pagesos arrenquen la vinya, farts de llaurar durant anys preus ruïnosos, el Penedès recupera l’esperança de la mà de dos amics de Riudebitlles. I amb una acció tan simple, i revolucionària, com pagar un preu just pel raïm. En Joan i l’Àlex han transformat la quimera en realitat i han estat capaços de pagar cada quilo de raïm a un euro. Una forma de compartir el premi, però de també de remoure consciències. Un acte generós només a l’abast de persones empàtiques, properes i amb un fort lligam amb la terra que els ha vist créixer. 

La generositat és la força que origina, però aquest projecte no seria possible sense el motor de l’amistat, que mou muntanyes i pot arribar a transformar paisatges. L’amistat és un acte polític i una de les armes més poderoses que tenim quan va de la mà del desig de canviar les coses i fer del món un lloc més just. En Joan i l’Àlex no han reprimit el seu impuls generós i l’han volgut compartir amb els seus amics, que han donat força i alçada a un projecte que vol trencar les normes. En aquest llarg viatge necessitaran més amics que, amb un altre acte de generositat, els permeti continuar avançant per aquest camí que han emprès junts, sigui comprant una ampolla, cedint unes instal·lacions o escrivint quatre ratlles en un bloc de mala mort. Només hem de juntar-nos i fer camí. Juntem-nos, perquè faci camí. Els que vindran darrere nostre ens ho agrairan.    

L’Àlex Peris i en Joan Munné, obrint nous camins.
L’Àlex Peris i en Joan Munné, obrint nous camins.
Comentaris

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *