Històries, persones i visions que parlen de vi
Visionaris

La masia Cal Tiques del Joan Rubió27 minuts de lectura

30 d'octubre de 2020 17 min read
Joan Rubió davant de la masia Cal Tiques

La masia Cal Tiques del Joan Rubió27 minuts de lectura

Temps de lectura: 17 minuts

Tornar és obrir la porta de casa i sentir l’olor de la nostra vida. 

És una tarda tòrrida, crepitant i seca de juliol. Una llum aspra i dolça rejoveneix els contorns i difumina el perfil de les coses. Per sobre de les vinyes, les orenetes i els falciots negres xisclen volant i descriuen unes circumferències molt amples. Volen amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire. A l’horitzó, en un camí de terra vorejat de xiprers, un tractor aixeca un núvol de pols. 

En aquesta època de l’any, el Penedès llueix tots els colors del verd i les nombroses masies semblen un mer accident de la terra. Fa una tarda gloriosa, enlluernadora d’estiu, amb una canícula que no convida a sortir de casa. Malgrat tot, sota un sol de justícia, em dirigeixo cap a Santa Margarida i els Monjos per visitar al Joan Rubió, pagès, fill del Penedès i de la masia Cal Tiques. Coneixedor de la natura i investigador incansable dels misteris del vi. Un savi erudit que cultiva vinya, cereal i oliveres seguint els principis de l’agricultura biodinàmica. Un mestre de mestres que ha complert un vell somni: viure de la terra.  

La masia Cal Tiques

En Joan m’espera a la porta de la masia. Davant de l’edifici, un pati graciós i desdibuixat, ple de pins i palmeres, ens ofereix una ombra deliciosa.
—Tot just començava a netejar el celler. Fa uns dies vam fer un control de maduració i aquest any va molt aviat. Segurament, l’ull de llebre l’entrarem a finals de la setmana que ve.
—Més aviat que l’any passat?
—La pujada de les temperatures de l’última setmana ha avançat la verema uns dies respecte a l’any passat. Respecte a fa vint anys, la verema s’ha avançat entre quinze dies i tres setmanes.
—Fa molts anys que vinifiques a la masia?
—El projecte Cal Tiques comença el dos mil quinze amb una línia de quatre vins. Treballem una petita finca de la meva família situada al barri de Cal Rubio de Santa Margarida i els Monjos; deu hectàrees que es troben al voltant de la masia. Als anys vuitanta ja s’hi vinificava. S’elaborava el vi que es feia a tots els masos de la rodalia. Un vi fet amb premsa continua, buscant més volum que qualitat. I es venia a corredors que venien a casa a tastar el vi.
—Quin any vau deixar de vinificar?
—L’any vuitanta-cinc. Era una època que sortia més a compte vendre raïm que vi. Molts petits cellers van deixar l’elaboració i es van dedicar exclusivament a vendre raïm.
—Va ser el vostre cas.
—Exacte! Però deu hectàrees de vinya no donaven per massa. El meu pare va haver de buscar-se la vida en una fàbrica. Jo, en canvi, vaig intentar viure de la vinya, però em vaig veure obligat a agafar sis o set hectàrees en parceria a Can Rigol (Sant Martí Sarroca).
—Quasi vas duplicar la superfície!
—Sí. I era una feina que no em deixava gaire satisfet. Tenia una connexió directa amb la terra, però al final arribava al celler de torn, abocava el remolc i marxava cap a casa. Em perdia la meitat del procés.
—Trobaves a faltar la vinificació…
—Molt. Per aquest motiu començar a estudiar a l’escola de viticultura i enologia Mercè Rosell. A Espiells vaig conèixer el Joan Milà, enòleg de Mas Comtal i professor del centre, que em va marcar profundament. Al cap d’uns anys, vaig continuar la meva formació a la universitat Rovira i Virgili. A Tarragona vaig conèixer el Ton Mata, actual director general de Recaredo. La meva relació amb la casa Recaredo ha estat molt important per a mi. Primer vaig començar com a proveïdor de raïm. Més tard com a membre de l’equip. I, finalment, em vaig convertir en el seu director tècnic. Amb tanta feina pel mig, vaig deixar les parceries i només vaig treballar les deu hectàrees de casa.

La zona porxada del celler
La zona porxada del celler

La importància de l’home i de la terra

Els gossos de la casa dormen davant del portal, amb la galta sobre l’orella. En passar pel costat, aixequen tímidament el cap i mouen la cua.
—Quan descobreixes la biodinàmica?
—El dos mil cinc vaig anar a unes conferències a Falset on participaven els francesos Pierre Masson i Claude Bourguignon. Va ser el primer cop que vaig sentir a dir que la terra era important i que l’home era el centre del sistema agrícola. Pensa que la biodinàmica era una cosa completament nova per a mi. Recordo que la conferència del Pierre Masson em va sacsejar. Explicava la importància de treballar amb els ritmes: el ritme de les estacions, l’expiració matinal de la terra i la inspiració de la nit… Deia que la terra és un sistema viu i que nosaltres hem de realitzar les feines tenint en compte aquest ritme vital.
—I el Claude Bourguignon
—És un enginyer agrònom amb una visió molt interessant sobre la biologia del sòl. Deia que si el sòl no estava viu, no podia alimentar correctament a la planta. I perquè estigués viu hi havia d’haver una gran activitat microbiana. Defensava que els millors sòls en l’aspecte biològic són els biodinàmics perquè els microbis nodreixen a la planta.  

El Joan Rubió davant dels tancs d’acer inoxidable del seu celler

—Costa d’explicar la biodinàmica? 
—Si no tens gaire temps millor no dir res. Moltes vegades em diuen que nosaltres som els de les banyes. Tot això és una mena de caricatura. Jo tinc molt clar que si no puc parlar amb tranquil·litat més val no dir res, perquè la gent es quedarà amb l’anècdota. La biodinàmica es mereix una bona explicació, entendre perquè sorgeix i què vol resoldre. 
—Com l’explicaries? 
—La biodinàmica és una reacció davant la pèrdua de fertilitat i degradació del sòl causada per l’ús indiscriminat de fertilitzants obtinguts per síntesi química. Després de la primera guerra mundial, la indústria que sintetitzava el nitrat amònic per fer explosius va cercar un nou mercat. El nitrat es va començar a utilitzar en l’agricultura aplicant sals nitrogenades a la terra. Aquestes sals van originar un desequilibri, ja que el nitrogen està directament relacionat amb el vigor de la planta. La planta acumula menys calci a la cutícula i es torna més sensible als fongs. 
—I així comença un cercle viciós. 
—Exacte! Perquè llavors hem de matar aquests fongs i el tractament que li apliquem genera un nou desequilibri. L’autèntica revolució és no fer servir tot això. Amb la biodinàmica s’obre un món brutal, molt més complex i complicat, però molt és enriquidor. Treballem amb la vida. És la gran diferència. En el nostre cas no matem a ningú. Cada forma de vida, inclús la més insignificant, té el seu lloc dins el sistema agrícola i la natura. La nostra gran tasca és procurar que tot torni al seu lloc. 
—Sona bé. 
—L’any dos mil sis vaig començar a treballar la vinya aplicant tots aquests coneixements. Al mateix temps vaig començar a treballar amb cobertes vegetals espontànies. El sòl té centenars de llavors, però només germinen les que tenen les condicions per sortir de latència. Veient la llavor que germina podem interpretar com està la terra. Inclús podem fer una diagnosi a partir d’un magnífic estudi del francès Gerard Durcef. 
—De forma visual? 
—Només caminant ja pots veure quina flora tens. La identifiques, mires el coeficient de cobertura i ja pots dir si el sòl està compactat, tancat o té problemes derivats de la falta d’oxigen. Amb aquesta anàlisi podem arribar a saber si a la terra li fa falta una obertura o aplicar-hi compost. 
—És molt important aplicar el compost? 
—És la base de tota agricultura. Hem de saber quin sòl necessita ser adobat, amb quina quantitat i profunditat, amb quins materials, si utilitzar compost fresc o madur, si partir de cavall, de vaca o d’ovella… Aquestes són les decisions més importants en l’agricultura. Actuar només en funció del que la terra necessita i del que tu vols aportar. Aquesta és la idea de la biodinàmica.

En poc més de quinze minuts, el Joan m’ha convençut dels beneficis de l’agricultura biodinàmica. Si ho he entès bé, la biodinàmica és aquella agricultura que torna a la terra més del que li pren. Coneixeu una manera més bonica d’estimar?

Tot viatge comença en eixir de casa, i s’acaba quan si torna

—Quan vas començar a pensar en tornar a casa?  
—Va arribar un moment que vaig tenir la necessitat de treballar només les meves terres. Deu hectàrees, tres fills i la direcció d’un celler com Recaredo era massa feina per a mi. A més, treballava molts caps de setmana i era conscient que em perdia moltes coses amb la família. 
—El dos mil quinze fas el pas. 
—Jo i la meva dona, l’Àngels, que també va deixar la seva feina. 
—Ho tenies molt clar? 
—Bastant. Volia vinificar les deu hectàrees de casa i elaborar vins amb una idea molt clara: donar importància a la maceració del most amb les seves pells. Crec que a la pell hi ha la personalitat de cada vi.  
—Era el primer cop que elaboraves així? 
—No. De fet a Recaredo, l’any dos mil dos, vaig elaborar uns vins de xarel·lo macerats amb les seves pells. Malauradament, no van ser acceptats pel Consell Regulador.
—Què aporta brisar un vi? 
—La maceració extreu una part molt important d’aromes i sabors que es troben a les pells del raïm. A més, protegeix el vi de forma natural. Els processos que cerquen estabilitzar els compostos naturals poden acabar sacrificant moltes propietats positives del vi. Des del meu punt de vista, un vi ha de tenir una molt bona acidesa, és la seva col·lumna vertebral. I poc alcohol, entre deu i dotze graus. El volum ja ens el donarà la maceració.

La necessitat de tornar als orígens. Sense presses, però amb la constància de qui vol tornar a casa. O simplement la vol trobar. O fins i tot, i segurament és el cas, de qui vol fer les dues coses a l’hora: avançar i retrocedir. Què val la vida sense cap risc?  

Un petit celler familiar

Passejant pel pati, el Joan m’explica el circuit que fa el raïm. 

—A sota el porxo hi tenim la taula de selecció. Tot el raïm que entra al celler passa per la taula de selecció. Apartem tot el que no està en bon estat. I després encubem, sense rapa la majoria de les vegades. En funció del vi, estarà més o menys temps en el tanc d’acer inoxidable.

Per una porta lateral entrem al celler.

Interior del celler

—En aquestes dues sales macerem el vi.
—De fora sembla més petit. 
—Necessitem molt d’espai. Hi ha un moment en el qual tots els dipòsits estan plens de vi macerant amb les seves pells. I no són maceracions curtes, poden durar setmanes. Un cop comencem a descubar, recuperem la meitat del celler. L’altra meitat l’ocupaven les pells. 
—No teniu premsa? 
—No. Descubem per gravetat, sense pressionar, per obtenir la part més delicada del most. I decidim el tall per tast. Un cop descubat, portem el vi al fons del celler, que és on tenim les àmfores de ceràmica i les botes de roure francès i americà. 
—Feu servir àmfores? 
—Sí. En tenim de moltes mides i colors.
—Què els hi aporta al vi? 
—El ventall d’aromes i sabors que els hi pot donar és enorme. Amb el Carles Llarch vam fer unes proves per veure quin tipus d’àmfora s’adaptava millor a cada vi. Vam fer servir ampolles amb diferents tipus de terra i coccions. Al cap d’un mes vam tastar i analitzar els resultats. Fins i tot hi havia canvis de pH i d’acidesa total. Amb tota aquesta informació vam començar a pensar cada vi. El Carles ens va ajudar moltíssim a escollir els materials en funció de les vinificacions. 
—Cada vi l’elaboreu amb una àmfora diferent? 
—Sí. Per exemple, el Joanots (macabeu) el faig en àmfora blanca. En canvi, el Tiques i l’Obstinat (xarel·lo) en àmfora vermella.
—I aquest forat? 
—És el soterrani. Hi tinc els ancestrals, de monestrell i de xarel·lo, en contacte directe amb la terra.  
—Rebeu moltes visites? 
—No en fem gaires, i la majoria són a professionals de sector, però hi ha molta gent que ens ho demana. Hem intentat sistematitzar-les i realitzar-les els divendres a la tarda. És important poder explicar el teu projecte a qui té curiositat per conèixer-lo.

Diferents àmfores de ceràmica i bota de roure
Diferents àmfores de ceràmica i bota de roure

Camí de lletres

Enllestida la visita al celler, el Joan em proposa anar a tastar l’Essencial a Can Rigol, un petit turó als peus del Castellot (Castellví de la Marca). Són les sis en punt d’una tarda de juliol, però el Joan m‘assegura que sempre hi corre l’aire. Pugem al cotxe i la boca em fa salivera. Prendre un vi en un lloc ombrejat, endolcit per la brisa, no es fa cada dia.
—Fa uns dies, vaig escoltar el podcast In vino litterae que vas fer amb l’escriptor valencià Manuel Baixauli. Un programa ple idees d’allò més interessants.
—M’ho vaig passar molt bé. Trobo molt encertat ajuntar vi i literatura. La periodista Montse Serra, a part de ser una persona encantadora, en sap un munt. Va fer un treball previ immens buscant els punts en comú entre el Manuel i jo.
—Em va encantar el moment en què Baixauli comenta que és un escriptor de brúixola i no de mapa, que sap on vol arribar, però que mai coneix el camí.
—Això també em va sorprendre. Deia que si planificava massa que no li anava bé. A vegades, és més bonic anar refent el camí.
—Passa el mateix en el món del vi?
—Molt probable. En el món del vi també hi ha un treball previ, d’intentar establir unes línies, però també hem de comptar amb el component desconegut, mai sabem què passarà, perquè treballem amb la natura. La base és el raïm i cada any canvia en funció de la climatologia. Afortunadament els vins no són mai iguals.
—L’altre moment que també em va agradar molt va ser quan explicaves la teoria del buit.
—La teoria del buit parteix de la idea del geòleg francès Yves Herody. Una vegada, en una conferència, va explicar que sempre que ens descriuen la terra, ens parlen de les propietats geològiques, químiques i físiques. No tant de les biològiques, perquè són molt complexes, però també. Ara, del que no ens parlen mai és de l’espai buit. I l’espai buit és la base del nostre sòl, perquè sense espai buit no hi ha vida. Si no hi ha oxigen, no hi ha vida. Les plantes respiren per les arrels i nosaltres, quan fem agricultura, tendim a disgregar el sòl, a fer les partícules més fines i tendim a tancar la terra. I els agricultors som els gestors del buit del sòl.
—Pot costar d’entendre?
—És un concepte molt profund. Una mica zen i tot. La feina de l’agricultor és generar espai buit, perquè sense el buit no hi ha res. Hem d’evitar la compactació, de gratar molt, de remenar. Només hem de fer feines d’obertura, mai de disgregació. Deixar plantes, deixar de llaurar tant. S’introdueix un element important en l’equació, el buit de vida.
—Hem d’evitar la disgregació, doncs?
—Sí, però és complicat. L’agricultura tendeix a disgregar, a fer les partícules del sòl més petites. Si fem les partícules del sòl més petites, la planta no pot passar, ja que el diàmetre de l’espai és més petit que la seva arrel. No pot entrar. És curiós perquè pensem que disgregant el sòl posem més nutrients a disposició de la planta, estem desfent la roca en parts més petites, però li dificultem l’accés a la planta. És una mica pervers, perquè deixem la taula ben parada de nutrients però la planta no hi pot arribar.

L’energia de Can Rigol

Baixem del cotxe i ens enfilem a Can Rigol. A dins de la pineda hi ha una claror tènue i afinada. Darrere nostre queda la serralada prelitoral, muntanyosa i arbrada, d’un verd obscur, que baixa gradualment en pla inclinat cap a l’est, fent ondulacions molt lleugeres. Tot aquest espai en declinació fins a nosaltres està format per terres de cultiu de secà típicament mediterrànies, molt ben arreglades. Un paisatge tranquil i reposat.

El turó de Can Rigol
El turó de Can Rigol

—Aquesta és la finca que vaig agafar en parceria. Quan porto gent que no coneix la zona pugem a dalt del turó i els hi agrada molt. Sembla que tot estigui a prop. En un dia clar, es veu fins i tot la línia del mar. És un mirador excel·lent.

Des del turó de Can Rigol veiem el Papiol, Muntanyans, la Ràpita, Els Monjos, Cal Rubió, Olèrdola, la urbanització de Daltmar, el Puig de l’Àliga, el campanar de Moja i els de Vilafranca, Cal Morgades i Cal Farines. Tot es troba a un tir de pedra.
—D’aquí també podem veure les deu hectàrees de casa. Són sòls argilocalcaris amb betes blanques.
—Amb quines varietats treballes? 
—Principalment amb xarel·lo. També tinc macabeu i una mica de malvasia, sumoll blanc, monestrell i sumoll negre. I ull de llebre, perquè el meu cunyat em va demanar que li portés una mica de terra que tenia. L’ull de llebre, al Penedès, és una varietat força complicada, perquè de seguida li cau l’acidesa i queda molt plana. 
—Tens sumoll blanc? 
—Sí, però vaig haver d’anar fins a l’Alt Túria (Castelló, País Valencià) a buscar-ne. Allà n’hi diuen merseguera. Al Priorat, en canvi, se la coneix com a escanyavelles. Aquí també l’haviem tingut, però la fil·loxera va arrasar amb tot. 
—Diria que també en tenen a Mallorca. 
—Segurament. Els mallorquins tenen una riquesa vitivinícola increïble. Fa uns quants anys vaig començar a col·laborar en un projecte de recuperació de varietats autòctones prefil·loxèriques amb la Caty Ribot del celler Galmes i Ribot (Santa Margalida, Mallorca). Van plantar escursac, vinater, argamussa, gorgollassa… i vàrem començar a fer diferents vinificacions per veure què podia aportar cada varietat. Avui en dia els pots trobar al mercat sota el nom d’Avior. Treballar amb varietats autòctones és important. La resposta davant de la globalització va lligada a la recerca de la propia identitat. 

Una altra història

Sota l’ombra dels pins el Joan obre l’Essencial. Un garbí suau, o marinada com es coneix terra endins, treu a la pinassa un perfum embriagant. No hi ha res que acompanyi amb més eficàcia l’alegria d’obrir una ampolla.

Obrint l’ampolla d’Essencial 2018
Obrint l’ampolla d’Essencial 2018

—És l’únic vi dels que elaboro que prové de tres parcel·les diferents. Vinyes de xarel·lo de la plana de Vilafranca; dues situades al municipi de Castellví de la Marca i l’altra al municipi de Santa Margarida i els Monjos. Té sis dies de maceració amb les seves pells, amb barret estàtic. La maceració canvia en funció de cada anyada. No tinc un protocol estable, depèn del que arriba al celler i del que vaig tastant. I dos mesos de bota. Cada any una mica més, perquè la bota ja té quatre anys. El dos mil quinze, quan vaig comprar-la, només va fer tres setmanes. 
—Com el defineixes? 
—Aromàticament és molt fresc. Hi apareix una part de fòsfor i una part de terra. I fonoll, molt de fonoll, que és una de les característiques del xarel·lo. I anís estrellat. I té cos, però no és del glicerol, perquè aquest vi només té onze graus alcohòlics. La maceració amb les seves pells li aporta untuositat, pes i densitat, que li dona la sensació de consistència. També té tensió i una part salina molt interessant.  
—I una amargor sensacional! 
—Exacte! Una amargor molt noble i elegant! 
—És un perfil de vi més complex del que ens té acostumat el xarel·lo. 
—És una altra història, una altra cara, una forma diferent d’elaborar. Estic molt convençut del que faig. És l’estil amb el qual em sento més còmode. 
—També fas ancestrals. 
—Sí. Un blanc elaborat amb xarel·lo i un rosat elaborat amb monestrell. 
—Podem dir que els teus vins són gastronòmics? 
—Crec que sí. Tenen aquesta acidesa que et neteja el paladar i et convida a continuar menjant. 
—Recordo que fa un any la Guia de vins de Catalunya et va donar un 9,8! 
—Un any em van donar el premi al millor vi blanc de Catalunya pel Tiques, i un altre el premi al millor xarel·lo.
—L’opinió dels professionals és molt important. 
—També estic molt content amb la reacció dels clients. Estem venent a quinze països amb molt poc temps, ja que els vins només fa quatre anys que estan al mercat. La clau és conèixer els distribuïdors personalment. Això és molt curiós, perquè si no no funciona. Mai enviem mostres a ningú. Tot el missatge es perd pel camí, i llavors és molt difícil arribar a bon port. 
—Vens més aquí o a fora? 
—Venc més a fora. En l’actualitat estem exportant el setanta-cinc per cent de la producció. Els principals mercats són França, Canadà i Dinamarca. 
—I Barcelona? 
—El vint-i-cinc per cent de les vendes es queden a Barcelona. I m’encantaria que fos el setanta-cinc per cent! Està bé que les teves ampolles viatgin, perquè et dones a conèixer, però potser tindria més sentit que es quedessin aquí i que la gent ho valorés més.
—Sens dubte! 
—És que si no som capaços de donar un valor a tot allò que elaborem, ja podem plegar. I mira que és difícil posar preu a un vi… Hi ha la part tangible, que és el nombre d’ampolles disponibles i la demanda del mercat, però també hi ha l’esforç, la dedicació i la part més creativa. No és gens fàcil. 
—Costa molt fer els números? 
— Si faig trenta mil ampolles, i acabem guanyant un euro per ampolla, creus que amb trenta mil euros podem viure dues persones, tres fills i fer front a les despeses del celler? O nosaltres mateixos li donem un valor o malament. Hem d’elaborar el millor vi que puguem i després posar un preu just. Posar un preu just és donar valor al territori.

El Joan Rubió obrin l’ampolla d’Essencial
Detall de l’etiqueta del vi blanc Essencial

Història i paisatge

Amb una copa de vi a la mà tot es veu diferent. La tarda és dolça i l’ambient agradable. A mesura que el sol se’n va, el dia sembla aclarir-se, els colors es tornen més vius, el perfil de les coses, més precís.
—Amb els clients els hi explico que tot això estava cobert d’aigua. Fa temps vaig venir amb un geòleg i em va explicar la seva visió del territori. Em va dir que mirés la Serra d’Ancosa, la Llacuna, Font-Rubí… tots aquests punts eren la línia de mar. Només alguns llocs del Garraf estaven per sobre el nivell del mar. També em va explicar que Montserrat és la deposició final d’uns quants rius molt cabalosos que venien d’un massís catalano-balear. Imagina’t quin canvi de paisatge. Estàvem totalment submergits, per això trobem tants fòssils i sòls calcaris.
—Costa d’imaginar.  
—També els hi explico que aquestes terres, al segle XI eren territori fronterer amb els sarraïns. Hi havia esbatussades cada dia i les autoritats del moment no podien garantir la teva seguretat. En aquell temps, Vilafranca era una vila lliure de franqueses amb l’objectiu de repoblar el territori i Castellví de la Marca un municipi fora frontera en època de conquestes del comtat de Barcelona. El Penedès era una zona amb molta influència sarraïna. Molts noms de pobles provenen de llavors. Avinyonet (Abin-Junèt, derivat de l’àrab clàssic Ibn Junàid, nom propi de persona) o la Múnia (del terme àrab al-muniyya, finca amb hort o jardins) en són un bon exemple. Fa poc em van parlar d’uns sistemes de regadiu que havien construït a la Llacuna que són una meravella. 
—Sota els nostres peus hi ha capes i capes d’història! 
—Som terra de vi. Al jaciment protohistòric de Mas Castellar (Santa Margarida i els Monjos), del segle VII aC, s’hi va trobar un peu de premsa i utensilis per elaborar vi. Ens separen vint-i-set segles!
—Fa uns anys deien que el vi havia arribat per Empúries de la mà dels grecs. 
—El vi va arribar a Catalunya cap al 650 aC. El van dur els fenicis procedent del sud de la península Ibèrica i de l’actual Tunísia, el que en aquell temps es coneixia com a Cartago. Tenim ancestres ibers, fenicis, romans i sarraïns i hem d’estar orgullosos de tots ells. 
—Som història i paisatge. 
—Exacte! El Penedès també té un potencial paisatgístic bestial. Només l’hem de conservar. Aquest entorn ha patit pocs canvis des del segle XIX. Segurament, abans hi havia menys bosc perquè la gent ho aprofitava tot. He vist fotos antigues amb tot això pelat, sense cap arbre. La gent talava el bosc per fer llenya, calç i carbó. Els carboners feien sitges i els calciners forns de calç. 
—Calç?
—La calç tenia múltiples aplicacions. Enmig dels boscos, els calciners transformaven la pedra calcària en calç. La producció es realitzava als forns de calç, d’abril a setembre. Per obtenir-la, s’havia de mantenir la pedra calcària a una temperatura constant d’entre mil i mil dos-cents graus centígrads. Per aquest motiu, als mesos d’hivern tallaven i recollien llenya. Per un forn de tipus mitjà s’estimava que es necessitaven dos mil feixos de fusta. Mirant el passat de seguida et submergeixes en històries de vida de generacions i generacions de persones que van estimar aquesta terra i que han ajudar a configurar aquest paisatge que veiem.

La plana del Penedès des del turó de Can Rigol
La serralada prelitoral, muntanyosa i arbrada

Som el paisatge que ens habita

El Penedès és la nostra terra, aquí hem nascut; sota els nostres peus, hi reposen generacions d’ibers, fenicis, romans i sarraïns, de les quals no som més que el somni momentàniament realitzat. Aquesta terra és la nostra primera mirada, el paisatge de la nostra joventut i dels nostres amors. Un escenari que ens permet contemplar, amb els ulls dels antics i dels nostres, la realitat mòbil i alhora immutable i que ens proporciona el punt de partida per dialogar de tu a tu amb el món que ens envolta. 

Pins de can Rigol amb la remor de la marinada
Pins de can Rigol amb la remor de la marinada

El Penedès també és el punt de partida de Cal Tiques. El Joan porta aquesta terra tatuada a flor de pell i com en els seus vins macerats, n’extreu bona part dels seus sabors i aromes. Els sòls, les varietats i les seves experiències i coneixements han donat forma a cada un dels seus vins i han portat el Penedès a dialogar, cara a cara, amb clients de tot el món. 

A més a més, com a pagès biodinàmic, encarna a la perfecció els principis de l’humanisme clàssic centrat en la persona. Una manera de pensar, feta de curiositat universal i d’amor a l’existència, amb una profunda estima per la seva terra. En un món cada dia menys saludable, és imprescindible comptar amb més persones com el Joan, que des de la confiança en l’ésser humà, proposin solucions integrals, holístiques, ecològiques i, sobretot, humanes a les problemàtiques del dia a dia. En el seu cas, en una cosa tan senzilla, i complexa, com elaborar vi. 

És tard, és hora de tornar a casa. Desfem el camí cap a Cal Tiques. Del cotxe estant, es veu una bonica panoràmica: la serralada litoral al fons, sobre un cel immens; el castell d’Olèrdola a mitjan terme sembla flotar en l’aire rosat del crepuscle; a les set de la tarda el Penedès és com una miniatura dibuixada. 

Comentaris

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *