Històries, persones i visions que parlen de vi.
Visionaris

La Serra de la família Bartra

24 de Març de 2019 12 min read
Eric Bartra del celler Vega de Ribes

La Serra de la família Bartra

Temps de lectura: 12 minuts

Aires de mar i olors meridionals en una terra propera i desconeguda. El Garraf ocult, llar de la família Bartra i de la llegendària malvasia de Sitges.

Som a finals de març i el cel és net i clar, quasi translúcid. Un matí radiant, meravellós. El dia perfecte per dirigir-me a Sant Pere de Ribes, al celler Vega de Ribes, on m’esperen l’Enric Bartra i el seu fill gran, en Martí, per explicar-me un increïble projecte situat al bell mig del parc natural del Garraf. 

Des de Vilafranca són 15 minuts en cotxe. Passat el túnel del Garraf, surto de la C15 i agafo el camí Montgròs, una petita carretera secundària guarnida de pins blancs i alguna alzina despistada. Després d’unes quantes corbes apareix, imponent, la masia La Serra, un edifici civil del segle XII emmarcat majestuosament pel Puig Montgròs, contrafort del massís del Garraf i el cim més emblemàtic de la zona. La masia és la residència de la família Bartra des de fa una bona pila de generacions i es troba, sens dubte, en un dels llocs més fascinants on he estat darrerament. 

En Martí ja m’espera a la porta. Baixo del cotxe i anem a buscar el seu pare, que està enfeinat al celler. L’Enric és biòleg de formació i pagès de vocació. El Martí, en canvi, treballa en el món de la publicitat, i dona un cop de mà en la comunicació del celler. Falta el Biel, el fill petit i enòleg, però avui ha hagut d’atendre uns clients danesos.

La masia La Serra, un edifici civil del segle XII.
La masia La Serra, un edifici civil del segle XII.

L’Enric i en Martí m’han preparat una petita excursió per la rodalia. Coneixerem la flora i la fauna més característica del parc natural del Garraf. Una agradable passejada que em portarà a redescobrir una de les varietats més interessants del Penedès, la llegendària malvasia de Sitges.

Gaudint del Garraf

El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci. L’olor de la pinassa, humitejada per la marinada és intensa: aquesta olor arriba barrejada amb la de la flor de romaní, de les garrigues i dels fonolls marins. Aromes del país.

El romaní o romer (Rosmarinus officinalis)  és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals.
El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals.

—No sé si n’has menjat mai de romaní fresc? Tasta la flor! —em diu l’Enric.
—Boníssima! No l’havia provat mai!
—I aquest el coneixes? És el llentiscle. Molt típic de la zona. És un arbust que pot arribar als 3 metres d’altitud. El podem trobar en pinars i alzinars. I allà trobem la borraina, el fonoll i la sàlvia, que ja està florint. I el llimoner. I l’alzina surera… així podem explicar als visitants d’on ve el suro. I si anéssim més amunt, trobaríem el margalló, el boix… No acabaríem mai! La vegetació típica del mediterrani. No tenim les pluges que tenen a altres llocs però tenim concentració, que s’expressa mitjançant les plantes i el vi. Olors meridionals, herbes seques de perfum intens. No trobes?

El llentiscle (Pistacia lentiscus), un arbust que pot arribar als 3 metres d’altitud.

L’Enric i en Martí transmeten calma i serenor. Persones tranquil·les en un món de soroll.
—Has vist quins arbres més bonics? Són garrofers. És un arbre que per viure bé ha de veure mar.
—A casa sempre he sentit que l’hort es planta per un mateix, la vinya pels fills i el garrofer pels nets —diu en Martí.
—Senyal que viu molts anys però també que creix molt lentament —respon l’Enric.
—I colliu les garrofes?
—Tenim 3 cavalls i la garrofa és un dels seus menjars favorits. A part, també la utilitzem per fer pastissos. Si no els has provat mai, te’ls recomano! La garrofa és un dels aliments més saludables que existeix.

Cap blanc o ravenissa ( Diplotaxis erucoides ).
Caps blancs o morrisà bord (Alyssum maritimum).

Mentre caminem, l’Enric s’atura de cop i senyala amb el dit. A sobre d’un cep veiem un preciós ocell de color groc, verd i blau.
—Quins colors! Sembla un ocell tropical!
—Ho sembla, oi? És una mallerenga carbonera. Acostuma a niar en les soques velles dels arbres, sobretot en pinasses, i s’alimenta d’insectes i de fruits que picoteja cap per avall.
—Veig que hi entens d’ocells…
—Una mica. Sóc biòleg. A més a més, un familiar meu va escriure un llibre sobre els ocells del Penedès, l’Amador Roig i Piera, el 1952. El meu pare és Bartra i Roig. A la seva època, ja era sensible en tenir cura i ser coneixedor de l’entorn.

Pàtria Mediterrània

El Garraf t’ofereix un magnífic passeig pel mediterrani viscut, desitjat, enyorat i, massa vegades, castigat. Una comarca maltractada per incendis i agressions urbanístiques però que segueix sent capaç de sorprendre amb alguns racons dignes d’emmarcar.

Vinya de malvasia amb el Puig del Montgròs al fons.
Vinya de malvasia amb el Puig del Montgròs al fons.

—On ens trobem?
—Al bell mig del parc natural del Garraf, sota els peus del Puig Montgròs. Una muntanya que de lluny pot passar desapercebuda però que en les distàncies curtes impressiona. Si no hi has pujat mai, t’ho recomano. Gaudiràs d’unes vistes magnífiques, i en dies clars com el d’avui, si estàs de sort, podràs veure els Pirineus o, fins i tot, l’illa de Mallorca.
—La mar, muntanyes… Són unes vistes que enamoren!
—La zona del Garraf és excepcional! I molt diversa. Hi trobem fins a tres tipus de sòls: negre, blanc i roig. El negre és d’esquistos i pissarres, el blanc de pedra calcaria i el roig de gresos ferruginosos. Les nostres vinyes creixen sobre sols calcaris molt rics en fòssils marins.
—Es nota aquesta mineralitat en els vins?
—Sempre intentem que els nostres vins expressin el Garraf. Però és molt difícil definir la mineralitat. Hi ha gent que ho nota i hi ha gent que no. Cadascú té una experiència molt personal amb el vi…
—El gust és molt subjectiu…
—Exacte! Tots tenim unes sensibilitats, uns referents i unes experiències prèvies úniques. La paraula mineral, per exemple, abans només es feia servir en els vins que tenien notes de petroli. Si hi penses fredament, no és cap ximpleria. El petroli és un mineral líquid. Ara el Priorat s’ha apropiat de la paraula mineral per descriure els seus vins. Està clar que el Priorat és un terreny mineral… però és tant mineral la pissarra com la calcaria! Jo diria que els vins del Priorat són concentrats. Sobre la mineralitat, cadascú tria la seva percepció.
—Notem concentració doncs?
—Sobretot en els blancs. Aquí hi plou poc. A més, la marinada ens dona salinitat. Pot ser que el vi d’aquesta zona —calcari, mineral i salí— recordi al d’altres zones calcàries. Per aquest motiu li poso l’adjectiu de calcari. Jo no diria que aquest vi té gust de pedra calcaria però hi trobo una expressió que també trobo en altres vins que també tenen sòls calcaris. M’entens?
—No ho sabria dir millor!

—I la masia d’aquí al darrere? Sembla força antiga…
—Hi ha referències escrites del segle XII. La nostra família hi viu des del 1540. És un conjunt arquitectònic que ha crescut a partir d’una torre fortificada medieval que encara es conserva. La part més nova és l’espai que ocupa el celler —diu en Martí.
—Deu ser bonic viure en una masia amb tanta història…
—I encara ho és més que una nova generació de la família continuï la feina. Implicats de diferents maneres però continuant la feina, al cap i a la fi. En Biel com a jove viticultor, i en Martí, sempre que pot, ens dona un cop de mà.

Escultures vora la mar

Feia mesos que no havia caminat amb un aire d’anar a passeig. Sense adonar-me’n, ja som a la vinya.
—Teniu moltes hectàrees?
—Trenta. Tenim macabeu, malvasia de Sitges, sauvignon blanc i xarel·lo en blanques; i garnatxa i merlot en negres —comenta en Martí.
—Com veus, treballem amb coberta vegetal espontània. Aquesta vinya, en concret, és de macabeu plantat fa més de 50 anys i conduït a la manera tradicional, en vas. Es poda com si fos un arbre petit. Si t’hi fixes, podem veure el tall de l’any passat, el de fa dos anys, el de fa tres… així podem comptar fàcilment els anys que té aquesta brotada. És com una escultura. Hem de saber com i quan tallar, i vigilar els talls perquè poden ser un punt d’entrada d’infeccions. I encara que el cep es vegi molt recaragolat, deixem força espai entre braços perquè hi circuli més l’aire, hi toqui més la llum i malalties com el podrit no afectin gaire.

Cep de macabeu de més de 50 anys podat en vas.
Cep de macabeu de més de 50 anys podat en vas.

—I la vinya d’aquí al costat?
—Aquesta és de malvasia de Sitges però conduïda completament diferent. Té els mateixos anys que el macabeu però la conducció és amb doble guyot. La malvasia és una de les varietats que recomanen, amb el nostre clima i condicions, una poda doble guyot. Deixem un sarment curt i un de llarg. El curt és el que l’any que ve ens donarà la producció. El llarg és el d’aquest any.
— Veig que ja ha començat a brotar…
— Sí! És l’època. Per Sant Josep, el pàmpol al cep.

Cep de malvasia de Sitges podat en doble guyot.
Cep de malvasia de Sitges podat en doble guyot.

Un origen de llegenda

—Quan decidiu plantar malvasia de Sitges?
—Fa una bona pila d’anys! Ens agrada apostar per varietats autòctones. Però no va ser una decisió fàcil. La malvasia és una de les varietats més entretingudes que hi ha: fa poca producció, és molt sensible a les malalties, força tardana… i mai saps exactament quan l’has de collir. A sobre, és complicada d’elaborar. Tot això fa que molts viticultors se’n desentenguin.
—No és el vostre cas…
—I ara! A més a més, fa uns anys vaig trobar uns documents antics que explicaven que aquí ja n’havíem plantat. Era una de les varietats especials de casa. Continuar aquesta tradició és establir un vincle directe amb els nostres avantpassats.
—Va estar a punt de desaparèixer, oi?
—Exacte! L’oïdi, la fil·loxera i l’èxit del champagne quasi acaben amb ella. Per sort, el sitgetà Manuel Llopis, poc abans de morir el 1935, va donar a l’hospital Sant Joan Baptista de Sitges unes finques rústiques amb els últims ceps de la varietat, amb la condició que en tinguessin cura. Gràcies a aquests ceps, i a unes seleccions que va realitzar l’Incavi, avui encara tenim malvasia de Sitges.
—Va anar pels pèls…
—Sí. I pensa que recuperar una varietat no és gens fàcil. Hem hagut de reaprendre tot allò oblidat. Començar de nou: com funciona aquesta varietat al Garraf, com s’elabora… mil coses!
—És una varietat originària del Garraf?
—És d’origen grec. El nom prové del port de Monemvasia, al Peloponès grec. A l’edat mitjana s’estengué per tota la riba nord del mediterrani. En el llibre de cavalleries Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, trobem referències constants a les malvasies. Les descriu com una beguda molt especial i les diferencia d’altres vins. Eren, sens dubte, un dels vins més prestigiosos de l’època.
—Què hi ha de veritat en la llegenda de l’almogàver que recull Joan Amades?
—És una llegenda que és difícil de rebatre. La Crònica de Bernat Desclot confirma que els almogàvers van realitzar diverses campanyes per l’Orient. Segur que hi van anar i tornar més d’una vegada. I què fa la humanitat quan viatja? Portar souvenirs. El 1953, Joan Amades va recollir la llegenda en un opuscle titulat El vi grec de Sitges. El text explica que la malvasia fou portada a Sitges per un dels almogàvers que al començament del segle XIV van anar a guerrejar a la Mediterrània oriental sota les ordres de Roger de Flor. En aquell temps, el vi de malvasia era patrimoni d’una comunitat religiosa de l’illa hel·lènica de Monemvasia. Per caprici del destí, aquest almogàver es va veure obligat a sojornar en el convent. El soldat va poder observar com els frares collien el raïm només quan es trobava en un grau precís de maduresa. I que després, un cop al cup, un germà triava, un per un, els gotims i en retirava aquells que eren pansificats. D’aquells grans pansits feien el deliciós vi que avui en dia hem batejat amb el nom de malvasia. Inclús he sentit a dir que era un pagès del Mas de les Piles de Sitges. Qui sap si és veritat… Però les llegendes no cal que siguin veritat, n’hi ha prou que siguin boniques.
—I actualment, on podem trobar malvasia?
—A Itàlia, a Croàcia, a l’illa de Sardenya… n’hi havia també a Grècia però malauradament s’ha perdut. És una varietat històrica que ens comunica amb segles de tradició. És com el moscatell, que n’hi ha més d’un. Amb la malvasia passa el mateix. Nosaltres tenim la malvasia de Sitges i n’estem molt orgullosos. A més, ara estem en contacte amb aquests productors italians, grecs i croats per compartir coneixements i experiències.

Del Garraf al món

En Martí és l’encarregat de portar les xarxes socials i de comunicar l’excel·lència del celler.
—M’he fixat que feu moltes publicacions en anglès.
—Ho fem en català i anglès. Cada cop hi ha més gent interessada de fora de Catalunya. Ahir a la tarda, sense anar més lluny, vam estar en una activitat a Sitges i hi havia molta gent de fora. A l’estiu encara és més exagerat. A més, la comunitat que viu en aquesta zona del Garraf cada vegada és més internacional. I està força interessada en el vi que s’elabora a la zona! És d’agrair. A l’estiu sí que venen més turistes però en el dia a dia cada vegada és més usual utilitzar l’anglès. El Biel, per exemple, avui té una visita d’un grup de Dinamarca. És bo pel territori tenir projecció internacional.

Martí Bartra, del celler Vega de Ribes.
Martí Bartra, del celler Vega de Ribes.

Un mar de ciment

—D’aquí a uns anys com us imagineu aquesta zona?
—Tenim un avantatge important perquè aquesta zona és parc natural. Una zona molt accidentada i càrstica, però parc natural. La gent de Barcelona es queda parada que hi hagi un indret tan ben conservat a només 40 minuts en cotxe. Sortosament, els nostres veïns continuen vivint de l’agricultura. Si anem una mica més avall, direcció mar, començarem a trobar polígons i urbanitzacions. La masia que veiem des d’aquí és Can Martí. Just al darrere hi ha una urbanització que no para de créixer. De moment està força delimitada però a la seva esquerra n’hi ha una altra… I al darrere del Puig Montgròs unes quantes més.
—Si la gent pot viure bé de les vinyes, genial… però 30 cèntims el quilo… com es pot aguantar? —Comenta en Martí.
—És una lluita molt desigual. Tothom està disposat a pagar més per un habitatge que per un aliment. La zona està sota pressió urbanística i d’aquí uns quants anys encara n’hi haurà més.
—Vilanova, en els darrers anys, ha crescut molt…
—Vilanova creix, Sitges creix, Sant Pere de Ribes creix… Tot el litoral creix. Des d’aquell racó podem veure Sant Pere de Ribes. Si vols, hi podem donar un cop d’ull?
—Som-hi!

—Aquí tenim el poble de Ribes. Encara està bastant compacte. Veus aquesta església a primer terme? Al costat es veu una torre rodona dalt d’un turó. És el castell de Ribes. Té més de 1.000 anys. I a l’altre costat trobem l’ermita de Sant Pau. És un dels llocs més populars per anar a passejar. Per la festa major d’hivern, a finals de gener, la cercavila puja fins a l’ermita!
—I a Vilafranca ens queixem dels recorreguts…
—Imagina’t pujar amb els gegants, el drac, els capgrossos…
—Des de qualsevol punt del camí es veu Sant Pau al final de la pujada. És un moment molt especial. —comenta en Martí.
—M’ho apunto!
—És el 25 de gener. Es fa un ofici a l’ermita i després es fa la baixada de Sant Pau. Jo diria que és dels pocs pobles de la rodalia que mantenen una cercavila amb romeria.
—I si vens, has de provar el sabre de Sant Pau. Com que la imatge del sant era amb un sabre, s’elabora un tortell amb forma de sabre.
—Ens agrada mantenir les tradicions com també ens agradaria poder conservar i revalorar aquest paisatge. En Martí i en Biel han ballat el ball de bastons, han sigut diables… i també col·laboren amb l’ADF (Agrupació Defensa Forestal) de Ribes. Crear sinergies i teixir complicitats és bàsic si volem mantenir el Garraf tal com el coneixem avui.

L'ermita de Sant Pau, situada mig quilòmetre al nord del poble de Ribes.
L’ermita de Sant Pau, situada mig quilòmetre al nord del poble de Ribes.

Sentim, de lluny, que les campanes greus, de la vila, toquen les onze.
—Potser ja va sent hora de provar la malvasia de Sitges… no creus?
—Me’n moro de ganes!

El tast

En la quietud del celler obrim una ampolla de Saserra.
—El nom del vi prové de la masia la Serra i el vaixell que surt a l’etiqueta fa referència a com va arribar la varietat. És un vi d’origen medieval —comenta l’Enric mentre omple les copes.
—Quin color! Sembla fet d’or!
—Fem una maceració curta. És un color molt especial. És una varietat que té el gra molt petit. Com més petit és el gra més color deixa al vi. També fem servir molt poc sulfurós. Això facilita que tingui aquest color tan intens i daurat.

Tastant el vi blanc Saserra de Vega de Ribes
Tastant el vi blanc Saserra de Vega de Ribes

Saserra és l’essència d’una terra que sembla feta per contemplar-la. Aires de mar. Una brisa fragant de mel i flors blanques. Un fons vegetal, salvatge, de plantes i herbes seques. La concentració i intensitat del Garraf càrstic. I un final llarg, etern, de mel, sal i fruits secs. La llegenda de la malvasia és avui més viva que mai.

Comentaris

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: