En Ton Rimbau, un visionari del Penedès

La Llaona d'en Ton Rimbau

Un aspecte experimental, l’estudi directe de la natura i uns conceptes profundament filosòfics. Les eines d'en Ton, l’alquimista de Vilobí, per elaborar el millor vi del món.

Per Marc Pareta Sendra

Avui viatgem a Vilobí del Penedès per conèixer en Ton Rimbau i la seva vinya de xarel·lo "la Llaona". En Ton és pagès i practica des de fa una bona pila d'anys la permacultura extrema, un mètode d'agricultura sostenible i respectuós amb els éssers vius i les seves interrelacions. El disseny conscient d'un paisatge que permet satisfer les necessitats de l'home sense explotar ni contaminar l'entorn.

Des del cotxe estant reconec la vinya “la Llaona” amb un simple cop d’ull. La natura és sincera. Aparco a peu de carretera i camino un centenar de metres fins a arribar al seu tractor. Són les 12 del migdia i en Ton m’espera fent una de les coses que més li agrada: tenir cura de les seves vinyes. Avui toca podar. Ens trobem a finals de març i la calor d’aquests dies ha obligat a començar una mica abans d’hora les feines del camp. El ritme sincopat de la pistola d’aire comprimit ens acompanyarà bona part de la conversa.

La vinya la Llaona del Ton Rimbau

La vinya la Llaona amb la coberta espontània.

—Els veïns al començament pensaven que estava boig. Ara, de mica en mica ho veuen tot més normal.
—I això?
—Vaig molt a l’extrem. Per exemple, utilitzo el xerigot de cabra com a fungicida. L’acidesa mata el fong. Però s'ha de saber fer servir. Hi ha gent que no l'hi ha anat gaire bé. Hi ha formatges que porten sal. Has de demanar que te'l facin sense sal. No pots tirar sal a una planta, saps? Tampoc utilitzo ni sofre ni coure. No hi estic d’acord. Si vols fer quilos i tens poques hectàrees ho puc entendre. Però també t'obliga a vendre barat. Treballar així no és fàcil. He perdut 5 anys el macabeu. La pell del macabeu és molt fina, no com la del xarel·lo que ho aguanta tot. Un s'asseca, l'altre es torna vinagre, a l'altre li entra el míldiu...
Només porto un parell de minuts i ja sóc conscient que l'entrevista d'avui pagarà la pena.

Imants que atrauen l’excel·lència i colors que revifen paisatges

Em fixo en la pistola que fa servir per podar.
—I aquesta pistola?
—Treballo amb imants. En aquest cantó de la fulla hi ha dos imants de 3.000 gauss i a l’altra, dos més. En total, 12.000 gauss. En un camp magnètic no poden viure microorganismes. Si podo una planta que està malalta i després podo la del costat, podria passar-li la malaltia. D’aquesta forma ho evito. Els microorganismes queden fregits a l’instant.
—No ho havia sentit mai.
—Doncs treballem amb imants, amb colors i amb vidres amb informació encriptada.
—Amb colors?
—Li donem impulsos de color a la vinya. Vam començar amb unes boles de color taronja d’un metre i mig d’alçària que repartíem per la vinya. Ara fem servir la memòria de l’aigua per alterar l’entorn. En uns petits dipòsits posem el color i deixem que l’aigua agafi la seva vibració. Llavors, ho apliquem a la vinya amb uns dosificadors. El taronja és un tranquil·litzador, el vermell un impulsor i el blau un estabilitzador.
—I els vidres encriptats?
—Fem servir uns vidres on encriptem la informació que volem. Ens ho prepara el Xavier Vilajosana, que és naturòpata i artesà vidrier. Aquests vidres els posem en remull i transmeten la informació a l’aigua. Quan apliquem aquesta aigua a la vinya passa la informació al cep. També utilitzo aloe vera i ortiga amb el mateix mètode. És com un tractament homeopàtic.

La pistola amb imants del Ton Rimbau

Podar amb imants ajuda a no propagar malaties entre plantes.

Bosc o vinya?

Caminant entre ceps sobre un llit d’herbes em fa l’efecte d’estar més en un jardí que no pas en una vinya.
—La coberta és espontània?
—Completament. I es manté sola. Però no em preguntis pel tipus de plantes que broten i el seu significat perquè no en sé gaire. Si hi ha ortiga, el sòl potser et diu que hi ha un excés de ferro o de nitrogen.
—I tanta herba en un any sec no és dolent pel cep?
—El cep ja va avall a buscar l’aigua. L’herba és somera, puja l’aigua amunt. En tot cas, ajuda al cep.

Un xic de tot, un poc de res

—Aquí els insectes deuen estar com a casa.
—M’interessa que hi hagi molts insectes. Com més millor. L’important és que siguin ben variats. Si són tots iguals, malament. Respectem al màxim les aranyes, per exemple. Si vaig ruixant les vinyes o passant el corró, vigilo on n’hi ha una. Aparto la tela per no endur-me-la. L'endemà a les 6 de la tarda, que és quan tracto les vinyes, la tela d’aranya ja hi torna a ser. Si passant el corró me l’hagués endut (aranya i tela), avui no hi seria. És el meu insecticida per la Lobesia Botrana. El millor insecticida que hi ha. L’equilibri sempre és el camí. Però no només els insectes s’hi troben com a casa. Si tinc herba hi haurà conills que poden menjar i s’hi poden amagar. També hi haurà guineus o inclús alguna au rapinyaire. La biodiversitat és molt important per la vinya.

—I el senglar no fa mal?
—De moment no. Els senglars van allà on hi ha un desequilibri. La natura tendeix a eliminar la cosa dèbil. Si tens un arbre i està malalt, allà atacarà. I llavors aquell arbre es morirà i allà mateix apareixerà un arbre nou i que serà fort i ja no l’atacaran. Sé que venen, perquè he vist petjades, però de moment no m’ho toquen. Aquesta és la meva teoria. El dia que m’ho toquin, hauré de canviar de teoria.
—I si algun dia fan mal?
—Doncs posaré en pràctica algun dels principis d’Steiner. Aniré amb un caçador i li demanaré una mica de pell de senglar. La maceraré amb aigua i llavors la dinamitzaré i l’escamparé per la vinya. Ells sabran que hi ha un dels seus mort per la zona i ja no vindran. Això ja ho he fet amb caragols en un any que n’hi havia masses. Busquem l’equilibri. A mi no em preocupa que vinguin 20 conills. Em preocuparia si en vinguessin 5.000 perquè no hi hauria prou herba i es menjarien el cep.

El Ton donant metres de cable a la pistola de podar.

El Ton donant metres de cable a la pistola de podar.

El calendari lunar

La naturalitat del Ton quan explica les coses i la seva seguretat converteixen en normal allò que és extraordinari. En poc temps m‘adono que és una persona pràctica i enèrgica. I que utilitza moltes tècniques diferents però totes tallades per un mateix patró, el respecte absolut a la mare terra, la seva font de vida i d'inspiració.

—I et queda molt per podar?
—D’avui fins al 28 de març. Treballo amb el calendari lunar. Podo amb lluna minvant i decreixent. En canvi, faig la verema amb lluna ascendent i creixent. Dia fruita i marea baixa. Si no puc triar marea baixa, cullo al matí. La gent vol collir quan li dona la gana i s’ha de collir el dia que toca. Avui (23 de març) jo ja sé quin dia colliré. Quin dia i quina hora. Encara que sigui un any càlid. Serà el 16 d’octubre, faci fred o faci calor. Si vols que s’acceleri la maduració fas unes coses. Si vols que s’alenteixi, en fas unes altres. El novembre segur que estarà madur. No agafo cap mostra. Colliré el dia que toca. No m’haig de preocupar de res. Minvant i decreixent. Dia fruita i marea baixa. Abans de collir el raïm d’aquest any, ja sé l’any que ve què faré. Compro el calendari lunar cada any. Val 8,50 €. La vida és aplicar un criteri, aquest és el meu. I com que veig que em va bé, perquè l’he de canviar?

Menys és més

—Veig que deixes només 2 brots (brodada i sobrecoll). Quants kilograms de raïm fas per hectàrea?
—El meu pare en aquesta vinya en treia 17.000 kg. Jo només uns 1.500 kg. Si vols fer coses diferents... Hauràs de treballar així no? A mi no m’importa que pugui treure només 1.500 kg. El que m’importa és que siguin els millors del món.
—I d’aquí en fas el Porcellànic Sur-lie?
—D’aquí en faig 2. El Porcellànic, que l’elaborem amb una premsada suau del 50 % dels ceps de l’interior de la vinya. La premsada del 50 al 65 % l’utilitzem per elaborar l’Stol N. També hi afegim el raïm dels ceps exteriors de la vinya que comparteixen marges amb altres vinyes que no són meves. D’aquest altre realitzem una premsada del 65 %.
—I quin preu tenen cada un?
—L’Stol n uns 25 €. El Porcellànic el pots trobar fàcilment a uns 70 €.
—Creus que encaixen aquests preus al Penedès?
—El Penedès ha d’anar cap a la qualitat sí o sí. No li queda cap més remei. Tothom quan compra una ampolla la vol bona. Cada vegada hi ha més gent que beu aigua i llavors, el dia que beuen vi, volen una cosa diferent. Tothom parla de qualitat però no la volen pagar. Un pagès s’ha de guanyar la vida i no li poden pagar a 0,30 cèntims el quilo de raïm. Això és enfotre’s-en. Doncs què fa el pagès? Nitrogenar el camp. Si sap que nitrogenant la vinya allò es posarà gros com un bot doncs tira cap aquí. Fas un raïm preciós però de dins està verd. El cullen verd perquè si el deixen madurar es podreix. Si agafes un raïm d’aquests i te’l menges, veuràs com els pinyols de dins són verds. No ha fet el seu cicle. L’enòleg ja ho arreglarà. El pagès un cop entrat només s’ha de preocupar que el paguin i jo diria que aquest no és el camí. Hem de ser conscients de tota la feina i esforç que hi ha darrera que cada ampolla de vi. I pagar un preu just és el primer pas.

Cep de 40 anys de xarel·lo

Cep de 40 anys de xarel·lo amb teranyines.

El paper del sòl

—Quin tipus de sòl tens?
—Sòl argilocalcari com a tot el Penedès. Aquí a Vilobí i a les Cabanyes. Tinc la teoria que el sòl no és tan important, és la forma de treballar. He arribat a la conclusió que el terra té poc a veure amb la qualitat. Jo no hi crec gaire amb el terroir. He provat xarel·los d’altres productors d’aquí a la vora i el gust del vi que fan no té res a veure amb el que faig jo. Té més a veure amb la producció que hi facis i com el treballis. El xarel·lo fa menys producció, evidentment, i té el raïm molt més petit. Però el xare·lo ho aguanta tot. Almenys a casa nostra. No ho sé en una altra banda. Jo tampoc hi entenc en una altra banda.

L’ozó i les línies elèctriques

Tot mirant el Ton com poda, em fixo en les línies elèctriques que li creuen una part de la vinya.
—No et fan nosa aquestes línies elèctriques? T'espatllen el paisatge, no?
—Tothom es queixa de les línies elèctriques i jo en canvi et diria que m’ajuden. Avui en dia la forma més neta de treballar és amb ozó. Ni coure ni sofre. L’ozó fulmina els fongs com el míldiu o l’oïdi (malura) i no contamina la terra. I l’ozó com es fa? Amb aigua i amb una descàrrega elèctrica. Amb els cables que em creuen la vinya ja es crea un camp elèctric. I ja s’ozonitza. Si t’hi fixes, els llocs on hi ha la línia elèctrica és on més creix la vegetació. I és per l’ozó que s’hi fa. Tot camp elèctric crea un camp magnètic.

L'experiència del tast

Després d’una bona estona podant el Ton creu que ja ha arribat l’hora de provar el Xarel·lo Porcellànic Sur-Lie. No seré jo qui li digui que no. Després de tot el que m’ha explicat (i he vist), em moro de ganes de tastar-lo. Recollim els estris, agafem els cotxes i enfilem cap a can Rimbau (Vilobí del Penedès). Al tast ens acompanyarà el Carles Llarch, amic de la casa, i ceramista artesanal de l’Abellà (Guardiola de Font-rubí), famós per les seves tines de fang i els seus ous de ceràmica.

Carles Llarch, mestre ceramista

Carles Llarch, mestre ceramista.

—No s’oxiden els vins a les tines de fang, Carles?
—Si ho fas bé no. Per crear-les, utilitzo terra del Penedès i una barreja de terres de l’est d’Europa, una terra especial perquè no hi hagi porositat i no es perdi el vi. Hi ha gent que ho pinta amb resina poxit per dins però no és la solució més correcta. Això és fer trampa. No sempre la drecera és el millor camí.
Si alguna cosa tenen en comú el Carles i el Ton és que són gent de principis. L'amistat comença compartint principis.
—Per què vas començar a fer servir ceràmica, Ton?
—Sempre havia fet servir bota però emmascarava el vi. Jo volia elaborar un vi que transmetés el gust d’un lloc concret. Si utilitzava bota, m’alterava el sabor. S’hi hi posava sulfurós, l’aturava. Ara deixo que el vi faci el que vulgui. Fer un vi com el feia Tutankamon ara fa 4.500 anys. No l’hi posaven res. Els romans sí que l’hi posaven coses però perquè se l'enduien. Quan arribava a lloc era vinagre. Per això l’hi posaven espècies o mel.
—Ara hi ha molta gent que utilitza bota vella...
—Per utilitzar bota perquè no es noti, millor no posar-li no? Tothom vol aquell toc a vainilla perquè li agrada però això li dona la bota. Això no és del vi. I aconseguir això sense posar-li bota és molt complicat. Els vins que faig estan vius. No hi poso sulfits. Avui al matí tindrà un gust, i si en queda una mica i te l'emportes a casa, a la tarda en tindrà un altre. T’ho has d’agafar com qui va a veure el Barça. El joc va evolucionant al llarg del partit...
—Això és millor que anar a veure el Barça. On vas a parar! —Comenta el Carles—.
—Un vi sulfitat està parat. Un de natural és viu. Com que és més complex ho pots maridar més fàcilment. Segons l’hora del dia et pot donar menta. I va variant del primer fins a l’últim moment.

Pescant l'ampolla al celler aquàtic

Pescant l'ampolla al celler aquàtic.

En Ton aixeca una tapa del terra i amb un llum i un pal es posa a pescar una ampolla. Els seus vins realitzen la criança sota l’aigua, ja que és el medi on la temperatura és més constant. Després d’una mica de feina aconseguim que una ampolla piqui l'esquer.
—Ara tastaràs el mateix vi en dues copes iguals.
—En la segona les aromes a fruita són molt més intenses...
—I saps per què?
—Vaig molt perdut...
—La segona ha estat exposada unes quantes hores a llum blava... Ara hi creus més amb això del color i de la informació encriptada? I si gires la copa cap a un cantó té un gust. Si el gires cap a l’altre té un altre gust. Ho notes?
—Bruixeria!

El Xarel·lo Porcellànic Sur-Lie explosiona dins el paladar. Una riuada de fruita madura (poma, pera, litxi...) i notes especiades inunden els sentits. Bona acidesa i llarg en boca. No es pot demanar més a un vi. El xarel·lo és simplement meravellós.

En l’alquímia, un objecte mai és un objecte sinó el que representa i conté. D’aquesta forma, apareixen la màgia del símbol i de la representació subtil i espiritual. Tot això és el Xarel·lo Porcellànic Sur-Lie, deixa de ser un simple vi i es converteix en representació de l’amor d'en Ton cap a les seves vinyes i la mare terra. Destil·lar el sol i la lluna per concentrar, en una ampolla, l'essència de la natura.


Visionaris